El Mediterrani a Menorca

Un dels millors elogis que he sentit darrerament sobre Menorca és que els que ens visiten diguin que a Menorca han descobert la Mediterrània, on encara és possible submergir-se en la transparència cristal·lina de les seves aigües (malgrat el tòpic, és el que encara conservem), i admirar la fauna i la vegetació marina que en altres llocs ja no és possible. Menorca encara manté la seva identitat cultural, la singularitat a la que es referia Margarita Orfila ("La búsqueda de la singularitat", Menorca 17.08.10). Un paradís i un tresor, segons alguns, que queden meravellats (malgrat la massificació) quan coneixen el territori. És com un retorn al costat més salvatge, lliure i emocional de la condició humana (el de moda anunci de l'estrella ho ha sabut transmetre prou bé) que en les gran concentracions urbanes es perd, esdevé excessivament racional i civilitzada, i a Menorca és com si es retrobessin amb el costat més animal, en el bon sentit de la paraula. Açò no vol dir que els menorquins seguem més animals. Però Menorca transmet allò que el sociòleg Michel Maffesoli en diu ecosofia, és a dir, entendre el món com a casa, com a receptacle que acull, el qual ja no s'ha de dominar, sinó que hem de sostenir. I la majoria dels que ens visiten ho saben valorar.

Malgrat açò, Menorca, juntament amb altres zones de l'Estat, és exemple de destrucció del litoral. L'article del diari El País ("La destrucción de las playas españolas", 20.08.10) firmat per Miguel A. Losada, director del Centro Andaluz del Medio Ambiente i catedràtic de la Universitat de Granada, cita el cas de Son Bou, amb les obres recents que han afectat la llacuna litoral. La Llei de Costes no ha pogut frenar el deterior del litoral, que se gestiona com un espai econòmic amb les tot poderoses indústries de la construcció i el turisme que marquen les pautes d'us i explotació.

El problema fonamental, però, és la massificació estiuenca (dels 88.000 habitants que té l'illa passem a més del doble en el mes d'agost) que desvirtua els seus encants paradisíacs. Escrivia Susana Quadrado ("Menorca, atrapada". La Vanguardia, 19.08.10) que un conegut que havia estat de vacances a Menorca es queixava que havia hagut de pagar per accedir a una de les platges més polides de l'illa. La periodista li resumeix breument tot el procés que ha dut a que açò, ara, sigui així. Fins a quin punt és certa l'afirmació de Quadrado de que Menorca va perdre la seva virginitat quan algú va posar el primer peatge per arribar a la platja ? Demostra aquest fet que l'illa ha deixat de ser només per els menorquins ?; és el començament de la pèrdua de la nostra identitat ?, en un moment en que els grans líders del turisme mundial (França cobra la taxe de séjour i Estats Units cobrarà un tribut a les persones procedents de certs països quan entrin en el país), cobren tasses turístiques com a font d'ingressos per el sector.

Un dels grans reptes actuals amb el model turístic específicament menorquí és seguir mantenint el just milieu, l'equilibri necessari entre turisme i identitat. No pot ser voler turisme sense turistes. I queda clar que el turisme de masses i el del tot inclòs (la balearització citada per Josep M. Quintana a "És cert que els menorquins no sabem on anam ?" al Menorca 20. 08. 2010) aporta ben poc a Menorca.

Tot just ens acabem d'acostumar a viure amb la distinció de Reserva de la Biosfera (1993), quan comença un nou procés que vol distingir la Cultura Talaiòtica Menorquina Patrimoni de la Humanitat. I és que Menorca, com diu la "Guia de Menorca. Oci i Cultura 2010" adreçada als turistes, és un "Museu arqueològic a l'aire lliure" (malgrat el tòpic). Però és així, és el que tenim. Més d'un miler de monuments megalítics classificats, en un territori de 701,84 Km2, avalen el distintiu. Amb monuments únics com la "taula" que, per cert, a hores d'ara, hauríem d'evitar el tòpic anacrònic erroni de considerar-la com un altar de sacrificis.

Els que el passat mes de juny (visitants o locals) varen tombar i trencar una de les pilastres restaurades del recinte domèstic recent excavat del poblat de Trepucó no ajuden gens. Evitar-ho és una qüestió d'educació (sen va parlar poc d'educació en II Foro). Al poblat també s'hi ha obert un petit camí que facilita la visita al talaiot petit i al conjunt de cases adossades, on es poden veure els espais domèstics amb les habitacions o cambres separades que, algunes d'elles, encara conserven les rebranques en la pedra que suposadament serviria per encaixar alguna mena de porta de fusta. Aquesta zona també ha patit diverses agressions: el trencament d'una petita construcció de pedra de forma cúbica –es desconeix quina funció podria tenir– que havia estat restaurada en les excavacions i consolidació de finals dels setanta i el desplaçament del seu lloc de la pica de pedra monolítica en forma cònica (tallada d'una sola pesa) que roman actualment tombada, però sencera.

Tanmateix, malauradament, no és el primer cop que el patrimoni arqueològic menorquí pateix agressions. Recordem el sonat acte de vandalisme a Torralba d'en Salord, quan es van tirar en terra tres pilastres del recinte de taula, fet que va ser recollit en la novel·la Estiu a Menorca de Rafael Vallbona (1998), malgrat l'autor confongui el talaiot amb un monument funerari (un altra error anacrònic que s'hauria d'evitar).

És clar que no són bones notícies. Hi queda molt per fer. Menorca en té molt, de patrimoni, i el problema sempre és el mateix: intentar no perdre'l i conservar-lo. Sobretot, el que està més exposat a les agressions externes, el que costa més de vigilar. L'esforç que suposa una excavació arqueològica, o la restauració d'una torre de defensa costanera anglesa (com la d'en Penjat, restaurada el 1989) no pot acabar en l'abandonament. La maduresa d'una societat també es mesura pel respecte que som capaços de mostrar en la convivència cívica i social. Aprendre a respectar les "pedres" forma part d'aquesta convivència. Les institucions tenen la seva responsabilitat i han de vetllar perquè així sigui. Però les mesures de vigilància totes soles no basten per conscienciejar la ciutadania de valorar i respectar el nostre patrimoni més antic i feble.

El camí és lent, però no obstant això, s'ha aconseguit molt, entre d'altres coses, gràcies a l'educació i a la Ley del Patrimonio Histórico Español (1985). La prova és que quan contes que no fa tants d'anys no passava res per desmuntar un talaiot i aprofitar les seves pedres per fer grava, o que n'hi havia que eren capaços de dinamitar una torre del castell de Santa Àgueda per veure si trobaven el Vedell d'Or, els més joves es sorprenen i fins i tot els costa d'entendre-ho. Però és clar que no basta. Per aconseguir la consciència ciutadana envers el que és Menorca i el seu patrimoni, el que volem que sigui, fa falta més formació. És necessari conèixer el que volem que es respecti, sortir a visitar-ho (facilitar-ne l'accés), entendre-ho, aprendre a estimar-ho, com més prest millor, amb els més joves. Des de les escoles, però també des de les famílies. Fins aconseguir veure més enllà que un simple amuntegament de pedres. D'aquesta manera és més fàcil que els que ens visiten ho entenguin, i ho valorin amb una actitud positiva.

En aquest sentit, aconseguir la candidatura a la declaració de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat per part de la institució de l'ONU especialitzada en temes de cultura: UNESCO, és positiu. El seu programa considera "els béns culturals elements fonamentals de la civilització i de la cultura dels pobles" que assoleixen la seva entitat si "coneixen amb precisió els seus orígens, història i ambient". Sens dubte la declaració ajudarà, serà un reconeixement merescut a tota la feina feta fins ara. Serà un títol més, però no pot quedar només en açò. Si volem mantenir les nostres senyes d'identitat, ens les haurem de continuar guanyant, com fins ara, entre tots, malgrat una minoria incívica que, més val pensar, no té consciència del que fa.

Tot el que ens fa descobrir el Mediterrani a Menorca, en tots els seus sentits, és el principal actiu que tenim i que, com escrivia Joaquim Coello i Brufau (Menorca, "Fets i Paraules", 19.08.10) "els que millor han preservat el seu patrimoni turístic que és exactament el bé escàs que pot fer insostenible aquesta indústria a llarg termini, són els menorquins. Es poden fer propostes de millora, però sempre sobre la base de la constatació de les bondats del model actual". Efectivament, podem mirar enrere per aprendre, però partint del que tenim en el present.