Muscleres dels González i en "Manolín"

A més de fer marisc, com a cavador i com a submarinista, en Toni també ha tingut muscleres. De fet eren les cinc o sis que havien estat d'en Miquel Ferrà. Quan aquest es va retirar les brindà a en Toni, però ell havia de mantenir la família i no tenia prou temps. Entretant van parlar de posar una societat entre ells dos i un altre soci, amb la intenció d'instal·lar una planta depuradora pels musclos, tot i que ell no hi podia posar doblers, però sí fer-hi feina i anar amortitzant la seva part. Van anar a veure depuradores a Roses i altres bandes, però davant la impossibilitat de muntar-la, va cedir les muscleres a en Toni per un termini de cinc anys, que finalment es convertí en definitiu.

Abans posaven una xerxa molt petita entorn a les muscleres i les orades en tenien por. Un temps van armar cria d'orades devora el Llatzeret, que fugien perquè els tallaven les xerxes i les robaven. Estaven acostumades a menjar allà dintre i quan veien una xerxa hi passaven per damunt, cap a la musclera, o furgaven dins el fang amb el cap i entraven sense cap problema.

Avui en dia en Toni González està jubilat, però ha deixat tres seguidors de l'ofici a la família. Un és el seu fill Francisco Javier González, que vam conèixer dijous passat, i que s'ha fet càrrec de les tres darreres muscleres de son pare. Un altre és el seu gendre José Luis de Celis que a més de tenir una parada a la peixateria, té dues muscleres. El tercer és en "Manolín", que coneixem tot seguit.

MANOLÍN
José Manuel Jordán, fill de la dona d'en Toni González, és més conegut com a "Manolín". Viu as Castell, té cinquanta anys, i en duu prop de trenta com a professional del marisqueig. Encara que als dotze ja baixava al port a ajudar per les vacances, hi va començar a fer feina als catorze, hagué d'esperar a ser major d'edat per donar-se d'alta com a mariscador.

De més al·lot només feia feina amb els musclos. Quan es casà començà a compaginar les muscleres amb tot tipus de marisc, que a ell ja l'enganxà dins l'època "moderna", o sigui, bussejant. Feia ostres i escopinyes, en canvi ja no va tenir viver de cria. Creu que la majoria dels vivers van desaparèixer per la mala gestió que se'n va fer.

Ell també ens confirma la força del barram de l'orada, que tant és troba al mig del port com a un pam d'aigua. Mariscant a aigües clares, he sentit es "cloc-cloc" de s'orada que rompia un corn. Per cert, som testimoni, amb altres persones, del magnífic exemplar d'orada que pescà un diumenge de la passada tardor, bastant superior a les de ració que surten dels vivers.

Una altra de les seves ocupacions fou recollir dàtils de mar. Coneixia les roques que eren el seu hàbitat marí, per tant, no escardava la roca, acció que podia rompre els dàtils de l'interior. Simplement la "llepava" amb una espècie d'uixol i treia el dàtil amb unes pinces. Si n'hi ha molts a una colònia formen com una bresca de mel, amb totes les seves cel·les, per açò li deien "sa bresca".

Moltes vegades feia els dàtils fora port, encara que maldava d'anar el més aprop possible, per la gasolina i el temps invertits. Avui en dia hi ha molta informació meteorològica i tecnologia, però abans sortien un poc a l'aventura fora port. Sovint, la tramuntana pren de sobte; ells treballaven davall la mar i quan se'n temien hi havia el temporal. Està convençut que quan la tramuntanada és prou forta no tindrien prou força per arribar a terra nedant maldament duguessin posats el peus d'ànec.

MUSCLERES TRADICIONALS
En Manolín té dues muscleres davant la Solana. Quan el vaig anar a veure estava arreplegant cries de musclo a la musclera. Aprofita totes les cries pròpies que pot aconseguir, però no n'hi ha prou, i en duu de fora. Afirma que hi havia gent que encara no tenia musclo petit en aquell moment, però ell hi fa molta feina. A l'estiu vigila que no li prenguin les orades, que fan matx. Les cries de musclo que recull, les calibra per separar les diverses mides i les col·loca a diferents cordes o tubulars.

El sistema tubular, és el més habitual avui en dia, consisteix en una xarxa de plàstic –que no és fon– en forma de tub. És ràpid i pràctic. Però en Manolín empra els dos sistemes: el tubular i el de corda de tota sa vida. Ell és dels darrers del Mediterrani que fa servir el sistema de corda, l'embolica amb un rodet de gassa de cotó 100%, que amb un mes es desfà dins l'aigua de la mar. Amb una mà col·loca els musclos a la corda i amb l'altra els embolica, com si fos la bena d'una ferida, que ferma al final. Aquest sistema li agrada més, tot el musclo queda viu i creix, tots sobreviuen. Jo som tradicional, no tenc màquines, tot és manual. Afirma que el musclo és més gros i més ple, de clovella més gruixada.

Mentre conversam, passa un vaixell correu d'Acciona bastant a prop, la rissagada és més forta com més prop i a més velocitat passi. La mar comença a buidar i els caps de la musclera s'atesen fent força, fins al punt que enfonsen els suros de la xerxa, moment que aprofita l'orada per introduir-se dins el paradís dels musclos penjats a les cordes.

D'aquest recinte tancat no en podrà sortir si no aprofita una altra ocasió com la que li ha facilitat l'entrada, però s'hi troba prou a gust que no té cap pressa per fer-ho.

Les muscleres estan ancorades amb deu o dotze morts de dues i tres tones. Quan es produí el tsunami del 2003, tot se'n va anar. Les muscleres anaven i venien a la deriva, no les va poder aguantar. Navegaven sense control ni solució. Es queixa que encara no ha cobrat res, tot i que tenen una inversió en danys de divuit mil euros, certificat per un perit i pel Consell.

Un altre perill potencial són els espigons i amarraments esportius que pot instal·lar la nova concessionària de la riba nord, encara que ell suposa que no els faran mal. El port de Maó és gran, però les muscleres no es poden ancorar a qualsevol banda, i no hi ha gaire espai lliure.

A les zones on estan ubicades hi ha poc calat, amb una mitjana de quatre metres. Si es posessin a la banda de migjorn, el primer any la cria seria morta per la força de la tramuntana, hi ha molt de calat i més navegació en el bon temps, que els perjudica. A l'estiu, el musclo "està molt madur" i, com la fruita a l'arbre, que un poc de ventet la fa caure, el musclo es desprèn de la corda o tubular amb les estamenejades; si no es pot arreplegar a temps, mor dins el fang. Poden caure en pinya o d'un en un. Existeix una possible solució, que consisteix a posar un altre folre de malla a principis de juliol, però és difícil posar-lo a totes les cordes. Açò sense tenir en compte la dificultat per tancar el perímetre, a la zona sud, amb unes aigües més fondes.

A bord de la tequineta al rem, en Manolín es mou entre terra ferma i les muscleres, on fàcilment el sentireu cantar a cor que vols. Està orgullós del seu ofici i l'estima. L'hivern és fort a la mar, però amb tramuntana de cent quilòmetres, amb aigo o amb neu, jo som aquí baix. Tan de bo es pugui jubilar "o morir" (d'aquí molts anys) a l'ofici, com desitja.

_____

adsintes@telefonica.net