Si li falta qualque cosa, és un bou

I en açò s'assembla a algunes ments privilegiades de l'Illa de les Vaques, que prediquen que allà els responsables de la crisi són els que ara hi comanden. Uns xitxarel·los pocavergonyes que a més a més d'identificar-se amb el territori i la cultura de l'illa, no estan pendents de cap judici per corrupció. Si ells no hi fossin, ja no hi hauria crisi!

Però aquell era un dia singular i en Tsapatero i en Marianu van demanar permís a n'Àngela per poder assistir a una festa nacional nacional. N'Ubama, que és sensible a les debilitats dels nacionalismes perifèrics de l'imperi, va intercedir perquè la dama del sado els deixàs lliures encara que fos només una estona.

I el nostro espia, quan va aconseguir afinar on era que volien anar, va partir com un rau per poder arribar abans que ells i prendre posicions. Va agafar la Harley Davidson i se'n volia emmenar de paquet la seva secretària, na Francis, però no va poder ser perquè la dona no hi va haver manera que recordàs on havia deixat el casc i sense casc és molt perillós anar amb moto.

Naturalment, on anaven els nostros dirigents era a la plaça de toros, que ara s'anomena TC, com el Tribunal Constitucional, on aquell dia s'hi celebrava una festassa, amb picadors, banderillers i matadors de jutjat de guàrdia i un únic brau, de nom "Estatut Pulacu" que feia quatre anys que encalçaven i que encara no havien pogut abatre.

– Em fa molta il·lusió ser aquí –va dir en Marianu quan es va poder asseure a la seva localitat–. Pensa que fa quatre anys jo recollia signatures per toda la nación perquè el sanassin, aquest brau.

– Jo en canvi –va reconèixer en Tsapatero, que no havia aconseguit que n'Àngela li retiràs el jou del clotell–, hauria preferit no haver de venir. Pensa que en un altre temps, jo l'apadrinava, aquest brau, perquè fos més ximple i mos continuàs fent la feina sense necessitat de cirurgia.

– Tu ets un sentimental –li va envelar en Marianu mentre demanava un cucurutxo de guixes a l'acomodador–. Perquè has de saber que per fer-nos feina sempre és millor un bou que un brau. Vols una guixa?

– M'agraden més les xufles –va respondre en Tsapatero–. I jo també m'estimaria més tenir bous, però des que hi ha democràcia, no fa polit anar tallant allò que penja als quatre braus que queden.

– Bestieses –va replicar en Marianu amb la boca plena de guixes–. No saps els vots que t'has perdut, per aquesta consideració romàntica. Ja ho veuràs, jo, quan comandi.

– Alerta Marianu, que aquest és un brau que sempre acaba ressuscitant –va sentenciar en Tsapatero–. I per altra banda, també l'hem de menester, que si no fos perquè fa molta feina i menja poc, noltros no viuríem tan amples.

– Però quin desastre! –va exclamar en Marianu mirant el ruedu–. Aquests picadors semblen fets de mantega. Però que no ho veus amb quina poca força li claven sa fitora?

– És que no troben on li poden clavar –va respondre en Tsapatero, que ja havia aconseguit un cucurutxu de xufles–. Al Congrés li vam passar tant es "cepillu" que és un brau amb molt poques popes.

– I aquests banderillers –es va continuar lamentant en Marianu–, fan pena. Corren que sembla que no s'aguantin damunt les cames. I no li haurien de tenir tanta por, a n'Estatut Pulacu, que ja li vam afaitar les banyes quan era jove.

– Però Marianu –va replicar en Tsapatero, que amb les mans fermades al jou no aconseguia agafar ni una xufla–, que ja no ho recordes que a aquests banderillers fa anys que els havíem de renovar i que tu t'hi has resistit sempre?

– Com vols que te'ls deixi renovar –va respondre molt xulo en Marianu– si els va nomenar es conco Asnar quan comandava? Tan integristes com són, tu que ho trobes que seria tan beneit de baratar-los?

– Bonu –va acceptar condescendent en Tspatero–, quan acabi aquest espectacle nacional, n'haurem de rallar...

– Amb uns altres banderillers –va insistir encara en Marianu– segurament haurien prevalgut el referèndum popular, el congrés dels diputats i la signatura reial, que estaven a favor de n'Estatut Pulacu! Déu mos en guard.

– Mira, ara ha sortit la presidenta torera i li talla la llengua! –va exclamar en Tsapatero alçant el cap tant com li permetia el jou per assenyalar n'Estatut Pulacu amb el nas.

– Però la punta i res més, veig –va replicar decebut en Marianu–. Jo confiava que el deixarien sense llengua, perquè deixàs de rallar estrany.

– I ara sa coa i les orelles, i allò altre! –es va exclamar en Tsapatero, alterat per l'espectacle sanguinari–. Vam si encara el mataran, aquests!

– Matar-lo no! –va replicar a l'acte en Marianu, canviant de cara–, que l'hem de menester perquè mos continuï mantenint.

Na Francis va arribar quan s'acabava la gran festa.