Els dàlits: la casta invisible

Cuando no sabía nada, ya sabía
que mi casta era baja.
El jefe de la aldea había pateado a mi padre,
maldecido a mi madre.
¿Y ellos? Ni siquiera se atrevieron a levantar cabeza.
Sentí esa "casta" en el corazón.
Cuando subía las escaleras camino de clase,
también sabía que mi casta era baja.
Yo me sentaba fuera; los demás, dentro.
De repente, se me erizaba la piel
Y mis ojos… no podían contener las lágrimas.
Nuestros labios tienen que sonreír cuando nos maldicen.
No entiendo nada…
Me lo contaron o lo aprendí.
Y llegué a ser un hombre entre los hombres.
Ni siquiera ahora sé…
qué es una casta ni dónde está…
Si no se ve… ¿es que habita en el interior de nuestros cuerpos?
Todas las preguntas flotan como el humo,
y las chispas de la mecha del pensamiento han prendido.
…Cuando no sabía nada, ya sabía
que mi casta era baja.
poema de l'escriptor dàlit Waman Nimbalkar

A l'Índia, uns 170 milions de persones han viscut i viuen encara com descriu en aquest poema l'escriptor dàlit Waman Nimbalkar. Gairebé una quinta part de la població índia són dàlits i això vol dir ocupar la posició més baixa dins el sistema social hindú.

Però, què és un dàlit?

Els dàlits o intocables són persones considerades impures per naixement i, per tant, no són dignes d'ocupar un lloc dins el sistema social de castes. A partir dels anys 90 els intocables van començar a autodenominar-se dàlits que, amb hindi, significa "oprimits".

Històricament s'ha condemnat als dàlits a realitzar les feines més servils i humiliants de la societat: són repudiats, insultats i expulsats dels llocs públics i per a ells es reserva els treballs pitjors considerats (incineració de cadàvers, neteja de latrines i fosses sèptiques o treballs que impliquen contacte físic amb sang o excrements). Ser un dàlit a l'Índia implicava, fins fa pocs anys, no poder agafar aigua directament d'un pou, no poder entrar a temples ni escoles, caminar amb el cos encorbat i sense calçat quan es passava davant d'una casa d'una persona de casta superior i no poder prendre un simple te en un cafè local, entre d'altres coses.

Com es va originar el sistema de castes?

Entendre com i per quin motiu es va desenvolupar aquest sistema de castes és un tema molt complex. No obstant, s'ha de tenir present que el sistema jeràrquic de castes de l'Índia està estretament lligat a la pròpia religió hinduista.

Segons els llibres sagrats de l'hinduisme, els Vedas, quan el Déu Brahman va crear l'Univers el va dividir en quatre varnas o castes principals: els brahmans (sacerdots i intel·lectuals, guardians de la religió), els Kshatriyas (la classe guerrera encarregada de protegir la terra i la seva gent), els vaishyas (destinats al comerç i a l'agricultura) i els sudras (que eren la majoria de la població: camperols, comerciants i artesans). Es diu també que l'estructura de varnas era una creació divina, mentre que el sistema de castes que se'n va derivar després és una invenció humana. Amb el pas del temps, la complexitat de les relacions que es van desenvolupar entre homes i dones d'aquestes quatre varnas va fer que l'estructura jeràrquica evolucionés fins a dividir-se en centenars de castes i subcastes. De fet, hi ha qui diu que els dàlits provenen d'una subdivisió dels sudras ja que es va començar a fer una distinció entre els treballadors que feien tasques més netes i, per tant, eren considerats "tocables" i els que exercien unes feines més humiliants i brutes, que van passar a ser denominats "intocables" i se'ls va marginar del sistema de castes. De fet, no es podia ni tocar l'ombra d'un dàlit per por a contaminar-se. També hi ha, segons explica Anna Ferrer en el seu llibre Un pacto de Amor, una altra teoria sobre l'origen dels intocables que molts dàlits asseguren que és la verdadera. Aquesta teoria diu que els dàlits eren els pobladors originals de l'Índia i que amb l'arribada i la invasió dels aris, l'any 1000 a C, se'ls va expulsar i marginar a l'estatus social més baix perquè els aris no van acceptar els hàbits diferents i les tradicions dels dàlits.

A quina casta neix cada persona?

Els hindús creuen en la reencarnació i, per tant, en l'existència de vides passades i futures. D'aquesta manera, el comportament d'una persona durant la seva vida present marcarà la seva casta quan torni a néixer. A Occident, en canvi, el criteri que determina les jerarquies socials està basat en un concepte econòmic i de poder. A l'Índia, en canvi, allò que diferencia una casta d'una altra no és el poder econòmic, sinó el grau de puresa o impuresa. El indis neixen, viuen i moren en una casta i no és possible canviar. Cada casta té els seus Déus, oficis, llengües, territori i les seves normes específiques de comportament i d'enllaços matrimonials que s'han de realitzar dins la mateixa jerarquia social.

L'única via de sortida d'aquest sistema de castes, al marge de la mort, és la renúncia al món i la consagració a la vida religiosa. Les persones que escullen aquest camí s'anomenen sadhus.

Tot i que oficialment la Constitució índia prohibeix la discriminació per raó de casta des del 1950, a la pràctica el canvi és molt lent. La Constitució de l'Índia contempla, de fet, quotes de presència obligatòria dels dàlits a l'administració, les institucions educatives i els parlaments. I en aquest sentit és important recordar el líder més venerat pels dàlits: el doctor Babasaheb Ambedkar, un dàlit que va aconseguir obrir-se camí, anar a la universitat i redactar la Constitució índia, un nou marc legal que contempla el principi d'igualtat de tots els ciutadans, especialment dels dàlits i els grups tribals.

És cert que els dàlits han millorat molt les seves condicions de vida al llarg d'aquests darrers seixanta anys, però encara queda molt camí per recórrer i hauran de passar molts més anys encara per aconseguir eliminar l'estigma de la intocabilitat dels cors i les mentalitats dels indis i que es reconegui la igualtat de tots els éssers humans. No obstant, l'Índia no és l'únic país que lluita contra les desigualtats socials. Tots els països tenen les seves històries de dominació on uns pocs han abusat de molts.

Va ser precisament amb els dàlits, i també amb els grups tribals, amb els quals la Fundació Vicenç Ferrer va començar a treballar l'any 1975 a la zona d'Anantapur impulsant diferents projectes de cooperació. Des de llavors, la comunitat més marginada, humil i pobre fa passes per tenir unes condicions de vida més dignes. La filosofia d'home d'acció de Vicenç Ferrer ha aconseguit treure de la pobresa extrema milers de famílies d'Anantapur. I l'autèntic miracle és que a dia d'avui els intocables d'Anantapur són capaços d'aixecar el cap quan passen al costat de membres d'altres castes superiors. La Fundació no pot fer de cada dàlit pobre un dàlit ric, però si pot fer molt forta a una comunitat organitzada i que ara pot mirar el seu futur amb més il·lusió i esperança.