El poder ens creu insignificants

"Feliç qui pot conèixer la causa de les coses". La causa del per què el poder ens creu insignificants, per exemple.

El poder va contra ell mateix quan subestima la força dels qui considera fútils, lleugers, o viu en l'intent de reduir indegudament la seva importància. Record la conversa que vaig mantenir un bon dia amb un metge sobre les cèl·lules denominades "monòcits" que treuen la grassa de les artèries i la converteixen en colesterol bo. D'aquella conversa vaig entendre que quan hi ha molt de colesterol dolent, els monòcits entenen que la seva missió com a mecanisme de defensa ja no té sentit i decideixen suïcidar-se. I és en aquest moment d'autodestrucció quan comencen a enviar productes tòxics que ens avisen per exemple del factor de coagulació. I el coàgul crea l'infart. Així, l'infart sorgeix a causa d'unes cèl·lules que semblen insignificants.

I em deman: És positiu que la societat s'adoni dels casos de corrupció, perquè alguns ens creuen fútils, i vulgui conèixer la seva causa? Convé que la gent sentim com alguns mitjans de comunicació pretenen manipular-nos, perquè ens creuen manejables, i ens despertem cercant, aprofundint i plantant cara a les causes? És just que els qui tenim el dret de votar a les pròximes eleccions avaluem el perquè han estat creades unes lleis sense que en la seva confecció ens hagin representat adequadament els qui un temps varen merèixer la nostra confiança més espontània, perquè creuen que en aquestes ocasions som insignificants? Sincerament, crec que no sols és just, és necessari del tot fer-ho.
No poques vegades som enganyats, tot i que pugui semblar el contrari, perquè hem deixat de viure els valors propis dels pobles primitius i ens hem posat a la venda per un plat de "...no res!". Els pobles primitius viuen més a prop de la naturalesa, i viure més a prop de la naturalesa ofereix l'oportunitat de fer-se amb el caliu de la vida, amb el caliu del que és natural i, per tant, passejar per un terreny més segur, perquè la força del poder és dominar els mitjans, controlar voluntats i opcions, ofegar l'origen de les imaginacions lliures i canviar-les amb unes altres desposseïdes de la bellesa que dóna l'espontaneïtat natural més desinteressada.

Des del nostre eurocentrisme no poques vegades ens creiem superiors, però els pobles pobres i els pobres, els pobles i pobres que anomenam analfabets... ens poden ensenyar no poques coses vitals. I ens convé fer-ho abans d'arribar a infarts socials. Un dia vaig llegir que un conferenciant africà parlava de la poligàmia. Segons deia, tot i que ja està abolida a no pocs països africans, les autoritats la passen per alt perquè essent un costum tan arrelat, el partit que s'hi oposés perdria les eleccions. Davant el somriure malèvol de l'auditori, va fer una pausa, els va mirar a tots detingudament i els amollà aquesta reflexió: "Ja sé que per a vosaltres els occidentals nosaltres som uns incivilitzats, però en la nostra cultura allò que és incivilitzat és abandonar els majors, cosa que vostès fan". I és clar, els progressistes de torn, que no de fons, van haver de callar.

La vida té constants vulnerabilitats, n'hi ha una, però, que és molt real. La vivim quan perdem el domini de nosaltres mateixos. Les situacions febles que vivim i que no resten del tot la nostra possibilitat de domini, són més o manco controlables. Però un infart no és controlable. Vivim un vertader problema quan hem creat massa colesterol dolent a les artèries, quan cream massa desconfiança al cor de la societat. Tot i així, aquest moment és molt interessant. És una hora que ens assenyala que hem de canviar "ja!" de direcció, que ens hem de replantejar moltes coses del nostre anar fent diari: la família, el treball, les relacions, el respecte, la política, la manera d'informar...
Tot i que pugui pecar de càndid, seguesc creient en el que Teilhard de Chardin anomenava "punt omega", és a dir que, a pesar de tot el que està passant, el món tendeix a una certa perfecció positivista. Quina sort si hi tendim gràcies a l'educació i al bon seny i no a causa d'un nou infart social per no haver prestat atenció a cèl·lules considerades insignificants.