Contra Garzón, contra la memòria

Amb l'actual procés contra Garzón, el Tribunal Suprem ha acceptat la querella d'una organització ultraconservadora. Les últimes notícies és que ha acceptat que Falange Española y de las JONS actuï d'acusació popular. Davant els ulls de la generalitat de la gent, el que sembla és que Garzón és víctima d'una persecució en tota regla per part dels poders més reaccionaris, que encara tenen molta presència a Espanya, i que poden moure's en els territoris de la que es pretén Justícia independent, per fer caure a un jutge incòmode. Naturalment, el procés contra Garzón posa de manifest quina és la naturalesa del sistema de justícia en el nostre país. Si la Justícia era una de les institucions, juntament amb els polítics, que obtenien un major rebuig de la ciutadania en les últimes enquestes, aquest rebuig encara pot ser major en el futur. Si guanya la reacció que vol impedir que s'investiguin els crims del feixisme, la repressió a Espanya, la víctima Garzón serà també la víctima Memòria Històrica. Jo em pensava que, 35 anys després de la mort del dictador, la nostra societat ja estava prou assentada com per aprovar una assignatura pendent, l'assignatura de la memòria i de la reparació de la memòria. Es veu que no és així. La víctima serà un jutge, una memòria col·lectiva, i milers i milers de familiars de les víctimes, i milers i milers de represaliats durant el franquisme. Ens ho podem permetre? El contingut definitiu de la Llei de Memòria Històrica fa que ens trobem ara en casos com aquest. Potser ara ens adonem de l'equivocació que va ser donar suport (suport crític, és cert) a la proposta de Llei de Memòria Històrica que va fer el govern del PSOE, i per la que rebutjà moltes esmenes d'IU, i que ha estat una de les grans frustracions d'aquests anys. En realitat, el que es jutja avui és si l'Espanya democràtica pot recuperar la memòria de milers i milers d'espanyols i si pot perseguir els delictes del franquisme. El respecte que es mereixen les institucions de la Justícia no ha de ser el mur de silenci quan es creu que s'estan equivocant. Si la denúncia contra Garzón prosperés ens trobaríem davant el primer encausat en relació als crims de la dictadura franquista, però no amb un culpable directe d'aquells crims, sinó amb un jutge que cercava investigar-los. Aquesta és la realitat. Naturalment, el caràcter de jutge estrella i controvertit de Baltasar Garzón ha afavorit que rere la campanya de persecució s'aliïn forces molt diverses, una aliança que pot ser explosiva.