Per un dia...

L'espia estava ben apurat. Tant, que ja poden veure que el seu informe s'ha endarrerit un dia. Però és que allà on l'he enviat aquesta setmana no hi havia estat mai. I l'homo, amb la seva tradició republicana, no s'acabava de decidir i ho endarreria.
Però quan es va resoldre, sembla que no li va costar gaire introduir-se en aquella casa tan grossa. Senzillament va manifestar als vigilants que tenia una necessitat urgent, i com que hi tenen quaranta lavabos, no van tenir més remei que deixar-lo entrar.
Quan ja era dins, la cosa es va complicar una mica, perquè es veu que allà, fins i tot per fer segons quines feines, demanen una certa compostura, i per paga, hi ha càmeres de vigilància davall el paper higiènic, per raons de seguretat, naturalment.
Ho va resoldre així com va poder i disfressat de foto oficial de família, amb marc de plata, i obrint i tancant portes, va arribar finalment a la saleta on s'estava coent la cosa. Només es va haver de col·locar damunt d'un canterano de mòguini i estar ben quiet perquè la parella que discutia al sofà no s'entemés de la seva presència.
-– Bonu quina doblerada que hem heretat! –va exclamar ell mentre es fregava les mans–. I caiguda del cel, com aquell qui diu. Me pens que li regalaré un veler nou as papà...
– No me semblaria una bona idea –va respondre ella mentre continuava fent un sudoku-–. Els republicanots no el deixarien viure i encara li tornarien a discutir la pensió i les dietes de viatge.
– Mira que ho ets de ràpida, pensant –va assentir ell mentre se la mirava amb resignació–. I què trobes si li regalàs un vestit nou, fet a mida, per als discursos de cap d'any?
– Ai, estimat –va esclatar ella sense abandonar el sudoku–, però que no ho saps que aquests vestits darrerament tenen molt mala premsa? Vam si encara et demanaran la factura i l'hauràs perduda. Més val que pensis en qualque cosa per a tu i jo.
– És que no sé què podria ser –va respondre ell, ben embullat–, anam tan regalats, noltros dos! El present que jo et voldria fer és una cadena de televisió per a tu tota sola, perquè xalassis fent de presentadora tot el dia, però ja m'han dit que açò no pot ser.
– Llàstima que ja mos han fet la cuina nova –va replicar ella, que es veu que és molt pràctica– . També podríem restaurar la farmàcia aquesta que inclou l'herència, per si qualque fill mos surt apotecari. Mai no se sap...
– És que jo havia pensat en un altra carrera per a ells, sobretot per a la major, que la vull ben col·locar -–es va atrevir a replicar ell–. I no ho sé si es papà ho trobaria una bona idea, açò que dius –va afegir.
– Mira que mos ha creat un bon problema, aquest mort que no sé com es diu! –va exclamar ella, molt maleita–. Ja ho podria haver deixat a un altre, o fer una bona obra, que hi ha molta gana al món!
– La paperassa que haurem d'omplir –es va lamentar ell, arrufant el nas–, i venga advocats per enmig! I venga pagar impostos! Jo estava acostumat a herències més aristocràtiques.
– I encara no ho saps tot –va amollar ella, mentre deixava el sudoku, que ja havia acabat, damunt un puf entapissat amb l'escut de la casa–, que avui he rebut una carta d'un tal Portella que m'ha espantat tant, que m'ha güidat a caure la corona.
– Idò? –va fer ell, ben retgirat, perquè tenia clar que per fer caure la corona la cosa havia de ser molt grossa.
– Que diu que si acceptam l'herència, amb finques incloses, tu hauràs d'acabar presidint no sé quina festa enfilat dalt d'un cavall –va respondre ella, blanca com la paret–. I l'hauràs de fer botar!
– Aquest difunt, o era republicà o mos tenia mania –va concloure ell.