Així comença l’estafa del correu que t’envia, suposadament, la Direcció General de Trànsit, avisant-te que tens una multa pendent i que si no cliques l’enllaç i la pagues l’augment serà important, o inclús amenacen que si no ho fas, remetran l’expedient al tribunal competent. D’entrada difícilment la DGT, o qualsevol ens oficial, et comença un escrit de reclamació dient-te «Estimado/a señor/a».
Explico això per l’article d’«Es Diari» de dilluns que parla de les estafes online i pel que sembla molta gent pica, possiblement estaran molt més ben fetes que les moltes que m’arriben al correu i que són molt matusseres, es veu d’enfora que és una estafa, des del típic de Correus que et diuen que tens un paquet retingut i que has de pagar 2 €, quan tu no has fet cap comanda, que qualcú t’ha fet una transferència (ahir en vaig rebre dues d’aquestes), bancs en què no he tingut mai compte, que em demanen les claus perquè si no em bloquejaran el compte, i si ho rep del banc que treballo abans de clicar telefon preguntant si són ells de ver. També la gran quantitat de marques reconegudes que em diuen que he sigut l’afortunat en un sorteig, en el que mai he demanat participar, fent-te creure que ets un tipus amb sort, quan mai t’ha tocat ni el reintegrament de la loteria de Nadal, per tant, si són així, em costa entendre que la gent s’ho cregui i cliqui, altra cosa és, com explica l’article, que et clonin una targeta de crèdit o el telèfon mòbil.
Des de sempre els estafadors han jugat amb aquesta facilitat que té molta gent de creure’s afortunat i també, per què no dir-ho, amb la cobdícia humana. Antigament, quan les estafes es feien d’una manera directa, també jugaven amb la cobdícia de l’estafat, ja que d’això es tracta quasi sempre. Teníem el «timo del tocomocho», que era una estafa que solia desenvolupar-se en llocs de trànsit on una persona abordava la víctima manifestant tenir un bitllet de loteria premiat i que per alguna causa no podia cobrar. L’estafador oferia a la víctima vendre-li el bitllet per menys diners del que correspon al premi, i l’estafat, en teoria, s’aprofitava de la necessitat d’aquella persona per fer negoci. Una altra encara més cruel, i que moltes vegades no es denunciava per vergonya, era el de l’estampeta, que el feien dos còmplices; un d’ells es feia passar per una persona discapacitada mental que portava un sobre ple de doblers als quals no donava gens d’importància perquè deia que eren estampetes repartides. El personatge entaulava conversa amb algun vianant, tot mostrant «les estampetes», i era quan entrava en escena l’altre estafador, qui proposava a la víctima fer-se amb els doblers del sobre. Llavors, l’incaut oferia al discapacitat una petita quantitat de diners per les estampetes del sobre, aquest acceptava i li lliurava. Una vegada que el ganxo i el suposat discapacitat havien marxat, la víctima s’adonava que li havien canviat el sobre i no hi havia diners, sinó papers sense valor, i en un cas així, que en teoria la suposada víctima havia intentat aprofitar-se d’una persona discapacitada, ja em diran amb quina cara anava a denunciar-ho a la policia.
Una altra estafa recurrent, aquesta ens la fan a quasi tots cada quatre anys, és la del programa electoral, a on als partits, tots, i en general, fan unes promeses als ciutadans que quan governen no compleixen. Però aquesta estafa sembla que la tenim assumida, i com la de l’estampeta, ens costa denunciar-ho, per això ens la continuen fent i en surten impunes.
