Dissabte passat vaig presenciar com una dona atrapava un petit pop a sa platja des Tancats. Vaig pensar que faria la gràcia i el tornaria a la mar, però no va ser així. Va començar a cridar que havia atrapat un pop, provocant una espècie d’eufòria entre la resta de mares que l’acompanyaven, i darrere d’elles tots els fiets, que no eren pocs.
Eren plenament conscients que el pop era petit. «És un bebè!», va dir una mentre reia. «Segur que el GOB tindria alguna cosa a dir», va afegir una altra amb un cert to de sorna. «El farem amb ceba, demà veniu tots a sopar!», va cridar, després d’esclatar en una altra rialla, la primera. Açò va provocar que els menors comencessin a cridar tots plegats: «Mata’l, mata’l, mata’l!».
I el van matar, afegint altres comentaris que no vull compartir.
Bé, fins aquí crec que he aconseguit fer una descripció dels fets. En realitat, per ser honesta, aquesta carta l’escric perquè necessit fer alguna cosa amb la meva pròpia impotència per no haver actuat en el seu moment, per por de no poder tenir una trobada respectuosa amb aquelles mares si els feia algun comentari. M’agradaria no afegir cap tipus de judici. Jo mateixa, quan de petita em van dur a pescar, vaig fer tota una celebració en treure el primer peix de la mar. Però aquell dia, son pare de la meva germana sí que em va saber dir que no era pas motiu de celebració la mort d’un altre ésser.
Just en aquell moment vaig mirar el peix i vaig ser conscient de la seva lluita per respirar, igual que un dia vaig mirar els ulls dels bous que sortien a la tele mentre eren torturats i vaig ser conscient del seu patiment. Li estaré eternament agraïda, perquè em va ajudar a connectar amb la meva pròpia sensibilitat i empatia i a partir d’aquell dia, davant el mal d’altres éssers, ja no vaig actuar reactivament, arrossegada per l’entorn, sinó que ho vaig fer des del sentit que tots tenim a dins que ens permet entendre el que està bé, el que no està bé i el que està de més. L’única forma, crec, de poder canviar des de la consciència i dirigir-nos cap a un món més polit.
Jo no sé si el GOB tindria alguna cosa a dir, no és il·legal agafar pops sempre que arribin al pes mínim. Però no es tracta d’una qüestió de legalitat sinó d’ètica, de respecte, per noltros mateixos, per la gent que ens acompanya i per l’entorn que ens envolta. De fet, m’hauria agradat més veure els fiets a una excursió del GOB o a un bateig de submarinisme aprenent que els pops són uns animals molt intel·ligents i curiosos, que els encanta jugar i que fins i tot saben obrir pots de rosca que solen tornar a tancar amb cura. Que coneguessin els tipus de pops que hi ha a l’Illa, l’època de cria —que és just a finals de primavera i començaments d’estiu— i la seva importància a l’ecosistema. Saber que a Menorca tenim un espai protegit a la costa nord, i que és increïble la vida que pots arribar a trobar allà; no té res a veure amb la resta de la costa menorquina.
Vull aprofitar per recomanar el documental «El que el pop em va ensenyar» d’en James Reed i na Pippa Ehrlich, disponible a Netflix. És tan entretingut com apassionant, i ens atraca als pops d’una forma respectuosa i fins i tot recíproca. Podem fer amistat amb un pop? En Craig Foster, que protagonitza el documental, ens ha demostrat que sí.
