L’altre dia, un alumne em va demanar què havia d’estudiar per ser mag.
I a pesar que porto molts anys dins el món de l’orientació i la docència, no recordava que ningú m’hagués plantejat mai aquesta possibilitat. Fent memòria, vaig trobar un record antic, d’un altre alumne que ho volia ser, però en aquell moment, el jove ja practicava per ser-ho i ens solia entretenir entre classe i classe amb el que aprenia i sabia de màgia. Però mai, no em va demanar com arribar a ser-ho perquè suposo que ja s’hi sentia o estava en el camí de sentir-ho.
La màgia, li vaig dir, és un do. I un do és un element innat que un porta a dins sense ser-ne gaire conscient fins que arriba el dia en què després d’haver acumulat moltes sensacions prèvies indicatives que està fet per allò, per ser o treballar d’allò, n’assumeix el fet. És el que està a la base de les vocacions personals més profundes.
La màgia no es pot aprendre només amb estímuls externs, sense haver-hi una predisposició per a fer-ho. Per tant, només es pot millorar el do, o compartir el saber, el sentir amb d’altres que també ho posseeixen.
Alguns mags són grans professionals de l’enginyeria o de la psicologia que utilitzen aquests coneixements per millorar el seu espectacle a l’hora de mostrar el seu do al públic, però el do ja hi és d’abans i molt endins.
Un altre alumne em va dir que tal vegada es podria estudiar medicina o infermeria per saber per on tallar els cossos en els trucs… i li vaig dir que tot el que s’estudia, sempre millora el do.
Haver de pensar en el que m’agrada, el que sento, què puc fer bé, què vull ser, què vull triar… implica saber qui soc jo i tots sabem que «ser qui som» és molt complex i canviant i ens ocupa tota la vida.
Incomoda, en un món tan tecnològic i automàtic, haver de dedicar temps, calma, silenci per esbrinar qui soc jo enmig del món, i molt més arribar a descobrir quin és el meu do, o quin ho podria arribar a ser si així ho percebo.
La tecnologia i el món virtual ens obliguen a respondre de forma quasi automàtica a moltes formes d’aprendre i interaccionar amb el món. Aquesta velocitat esdevé com una cursa contínua i estressant per a molta gent que s’angoixa només de pensar que no ha contestat el primer o no recorda la contrasenya per accedir a la plataforma on ha de treballar, estudiar o fer un tràmit.
El Chat GPT, al qual vaig consultar la pregunta de l’alumne del qual us he parlat al començar l’escrit, (els recursos telemàtics, tot i ser criticables, a vegades també ens ajuden molt), em va dir que no hi ha lloc on estudiar per arribar a ser mag, però sí associacions per millorar la pràctica i certs trucs… per tant, quasi vam coincidir en la resposta.
Quasi!… perquè no va emetre cap comentari sobre el do.
El do implica que alguna entitat per damunt de tu o alguna càrrega genètica o espiritual (segons un punt de vista no creient o creient), t’ha atorgat aquesta potencialitat a tu i alguns altres pocs elegits i que, en un moment donat, esdevé una poderosa guia interna que et fa caminar cap allà.
Si no som capaços de trobar o sentir el nostre do, de forma clara i evident, de tal manera que ens marqui la pauta de la nostra existència... sempre podem recuperar i entrenar algun dels dons espirituals que tots els cristians hem rebut i d’acord amb ells, tenir la certesa que ens serviran de far en el camí de la vida.
«Els dons són variats, però l’Esperit és el mateix. Les funcions són variades, tot i que el Senyor és el mateix;
les activitats són variades però és el mateix Deu qui ho activa tot en tots»
(1 Corintis 12,4)
