Moltes persones coneixien el meu pare Antonio Villalobos per ser xòfer d’autobusos, ell estava molt orgullós de la seva feina i molt especialment de la seva etapa com a xòfer escolar. Era una persona amb consciència de classe i molt compromès amb el sindicalisme, va ser molts d’anys representant dels treballadors a la seva empresa. El que supòs no sabrà tanta gent és la seva història personal, la seva vida abans de venir a Menorca.
Ell va néixer a Priego de Còrdova el gener de 1945, va ser el petit de la família formada pels pares Miguel i Custodia i tres germanes. En aquell moment el seu pare pertanyia a la guerrilla antifranquista a la Serra del Sur de Jaén. Quan només tenia 6 mesos va quedar orfe de mare i al pare el van empresonar.
En morir la mare l’àvia materna va cuidar de les germanes i del meu pare, però la misèria era tanta que van acabar tots els germans separats a diferents llocs. Al meu pare li va tocar anar a un orfenat de monges.
De la infància tenia un mal record de la seva estada a l’orfenat, «eran malas» sempre deia de les monges, també explicava que de ben fillet, amb 7-8 anys ja treballava guardant animals, d’açò semblava que tenia més bon record. Imaginau com devia anar amb les monges que li van ensenyar a recitar en llatí sense saber què deia perquè fes de «monaguillo» a les misses, però no van ser capaces d’ensenyar-li ni a llegir ni escriure.
Al seu pare el va conèixer quan ja s’afaitava, explicava. De la causa de la mort de la mare va assabentar-se ja d’adult. En un viatge que va fer a la seva terra natal un conegut li va dir «por fin se murió el hijo puta que mató a tu madre». Així va ser com va saber la història de la seva família: A finals de juliol de 1945 en una de les visites clandestines de Miguel a la família es presenten a la casa un grup del «Servicio de Información y Vigilancia de Falange» junt amb la Guardia Civil, es veu que sabien de la visita. En aquell moment Miguel no era a la casa i Custodia va negar saber on era i un dels guàrdies civils li va pegar una pallissa que la va deixar inconscient. Algú va anar a avisar a Miguel i quan aquest va arribar veient el drama va pegar al guàrdia civil deixant-lo amb un ull tort. Finalment el van reduir i va ser empresonat. Custodia va morir el 6 d’agost a causa de les ferides provocades per la pallissa. Tota aquesta història va saber-la ja d’adult. Aquesta és per jo una mostra més del silenci i la por que va regnar a moltes famílies republicanes que ni tan sols gosaven parlar dels seus morts dins les famílies.
El meu pare sí que m’explicà que quan va arribar a Menorca ell amagava la gent, que el seu pare havia estat soldat republicà i que a Menorca ell mateix va militar dins del moviment clandestí contra el franquisme.
Explicant un poc de la seva vida vull fer-li un petit homenatge a ell, a l’àvia i avi paterns i també a la història de tantes altres persones que van venir a Menorca com «errantes» com s’anomenaven ells mateixos o forasters com es deien aquí. Moltes d’aquestes persones fugien d’una misèria agreujada per un passat familiar republicà que havien d’amagar si volien sortir endavant. Totes aquestes històries formen part també de la memòria històrica de Menorca encara que tenc la impressió que és una part de la història que és deixada de banda en l’oblit i no crec que sigui just.
Podria seguir parlant de moltes altres vessants del meu pare: de la seva etapa de «aspirante a novillero», de la seva gran intel·lectualitat malgrat no saber escriure una frase sense faltes d’ortografia, del seu amor per la família… en definitiva, per noltros, un exemple de constància i superació.
