Na Rosita des Teatre s'ha mort! La notícia s'escampa ràpid. Sembla com si res fes preveure que podia passar, com si no fos una persona de tants d'anys que ja feia un temps que no estava bé. I és que na Rosa era d'aquestes persones que sembla que no se n'ha d'anar mai.
Havia viscut quasi des que va néixer en el Teatre: son pare, músic, hi feia feina i ella s'hi va criar; una casa-teatre, un teatre-casa, fins que es va jubilar i va passar a viure just davant.
El Teatre era la seva vida i no perdia fil del que hi passava, si anava bé una funció, si un llum havia quedat encès, si hi havia entrat no sé qui... Esperava que comencés la funció o el concert, i venia, es seia a la seva cadira, devora la porta d'entrada a la sala, i pontificava. «Ha anat bé, ha estat llarg, massa curt, poca gent, molta gent...». Solia encertar bastant el nivell i el resultat.
La record a la guixeta del teatre, abans de la rehabilitació, venent entrades amb la taula camilla i la televisió com a companyia; una guixeta-saleta d'estar, confessionari, també. La veig ventilant el Teatre cada matí, com un qui ventila ca seva quan s'aixeca. O comptant la recaptació a porta tancada. I, en els anys que hi vaig formar part, una vegada reobert, sempre amb la salutació de bon matí i de bona nit, i sempre amb aquell gest tan seu d'agafar-te la mà i dir-te «quina bona cara fas, avui vas molt guapa..., ahir estaves preocupada..., escolta, t'he de dir una cosa»; i et donava un dolç que havia comprat per a tu, per a noltros.
Sí, l'enyorarem! Formava part d'aquest equip de gent que viu i s'estima el teatre, el teatre en general i el Teatre Principal en particular; formava part d'aquest paisanatge que s'estima Maó i que són part de la nostra essència.
La funció ha acabat...! Comença la funció!
