Desgraciadament aquests dies hem estat testimonis dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hem vist imatges horribles, escenes que ens quedaran impreses a la memòria i al cor.
Per mitjà del Diari MENORCA avui vull exposar-vos la meva experiència sobre Les Rambles de Barcelona. No ho faig per explicar el moment de l'atemptat, ni reviure les imatges que hem vist als mitjans de comunicació, sinó que ho vull fer des d'una altra òptica, vull explicar-los l'estimació i relació que tinc amb aquesta coneguda zona de Barcelona.
Des de ben petit (tenia sis o set anys d'edat) que periòdicament visito la Clínica Barraquer a Barcelona. Després de les visites i, per oxigenar-me i desconnectar, sempre he procurat passejar per les Rambles. A més, l'hotel on des de sempre m'he allotjat està a uns pocs metres d'aquesta preciosa via, al carrer Hospital, a la Plaça Sant Agustí.
Des de que tinc memòria recordo haver passejat i trepitjant aquelles rajoles de formes ondulades. Vegades sol, d'altres amb els meus pares, en ocasions amb els amics i companys d'estudis durant els meus anys universitaris...
Des del dijous capvespre que em vénen a la memòria com a flaixos escenes viscudes allà, persones, situacions... Aquella senyora major encorbada amb el seu carret que a poc a poc i aliena a les presses dels vianants s'apropa a La Boqueria per fer la seva compra, el policia que indica a uns turistes com anar a un lloc concret, els manteros que venen els seus productes amb la màxima atenció per si s'apropa la parella de policies i han de marxar de pressa, aquell fillet petit que exigeix amb plors als seus pares que li comprin un ós de peluix amb la samarreta del Barça que ha vist a una de les paradetes de revistes, les persones que feien d'estàtues que (fins que ho varen prohibir) eren l'atracció d'aquell indret i que tothom es volia fotografiar amb elles com a record, la florista que prepara un centre de flors mentre els curiosos s'aturen per veure com ho fa, aquelles dues amigues que s'abracen amb gran alegria i rialles perquè feia temps que no s'havien vist i, com a punt de trobada, havien quedat en el mosaic de Miró, aquell home que compra un número al cec de la parada per veure si li canvia la sort, aquell senyor que parla amb el quiosquer sobre el mal partit que varen fer el seu equip de futbol mentre compra el diari esportiu, aquella parella de joves en el seu viatge de nuvis que no paren de fer-se selfies per a testimoniar que han estat a Les Rambles, o aquell matrimoni de persones majors que, agafats de la ma, passegen segurament parlant de com han canviat Les Rambles des de que ells eren jovenets, la Diada de Sant Jordi on els llibres i les roses omplien aquella estimada Rambla...
Ara les roses de Sant Jordi s'han convertit en sang, tot a l'inversa de la llegenda del drac... però això no ens ha de fer perdre l'esperança amb l'ésser humà. A vegades aquest fa coses cruentes com les que hem estat testimonis però també és molt més gran el seu amor, esperança, la seva solidaritat, la seva lluita per superar les dificultats...
Ara ens toca tornar-nos aixecar i continuar endavant, lluitant per la pau des de la pau.
Aquest és el meu pensament i record d'aquesta estimada Rambla de Barcelona.
Tots som Barcelona!
