Tot comença el dia en què et diuen que tens càncer. Paraula dura, malaltia més dura encara. El primer cop que ho sents estàs en shock i t'espantes, no saps realment el que pot significar, fins on estàs malalta. Només tens aquella informació que et va arribant per la gent que ja ha passat per ella.
Entrar a l'hospital de dia del 'Mateu Orfila', trobar-te a la gent que hi fa feina amb tanta vocació, devoció fins i tot diríem, fa que descobreixis un altre món: un món ple d'esperança i ganes de lluitar, un món ple d'optimisme i fe. Et donen tantes mostres d'estima i tant de suport psicològic i humà que sents que no estàs sola. Ells, són part de la teva força i confiança en la cura. És així com poc a poc, vas entenent, interioritzant allò que et passa, pensant que si somrius, si lluites pas a pas, si et deixes estimar per la família, amics i professionals que t'envolten: aquest sentir-te estimat, fa que tot sigui més fácil, que tot prengui un altre color. D'aquí aprens a viure en majúscules, a estimar els petits detalls que cada dia la vida i les persones t'ofereixen.
I no et queda més que agrair, que donar gràcies a Déu i a persones com na Nike, la psicòloga d'oncologia que m'ha acompanyat durant tot el procés; a la Dra. Yashmin Afonzo, que amb tanta dedicació i bon fer m'ha explicat el que em passava i passaria; al cirurgià Fernando Alcayde, que m'ha llevat allò que des de dins silenciosament em feia tant mal, i a tots els infermers de les plantes 2ª i 3ª que amb la seva simpatia i cures constants m'han fet més planera la meva estància a l'hospital. És per tot això i moltes altres coses més que des d'un escrit no es poden abordar, que vull fer-vos extensiva la meva gratitud. Me sent molt afortunada per haver-vos tingut al meu costat. Que gaudiu a cada moment de la vostra vida, gràcies a vosaltres, jo també ho faig.
