El diari MENORCA ho té senzill a l'hora de fer les cròniques sobre les manifestacions dels activistes menorquins, l'encapçalament és «Unes cent persones», el que no sé si sempre són les mateixes cent a tots els actes, o van canviant.
Port ser sigui el caràcter menorquí que tant em va atraure quan vaig venir a viure a l'Illa ara fa quaranta anys, aquests deixar fer no posar-se amb massa coses, deixar viure a l'altre, per això molts famosos varen triar aquesta illa magnífica perquè a més a més del seu encant, no són molestats pels menorquins, i poden passar desapercebuts, que és el que volen, encara que ells en tost de valorar aquesta intimitat que se'ls dóna mantenint l'anonimat, es dediquin a signar manifestos per dir-nos com hem de viure a Menorca o quina carretera hem de tenir, malgrat ells no l'emprin.
Pot ser aquest tret del caràcter menorquí, de deixar fer, hagi propiciat el fet que quan s'ha creat un nou partit tots els seus líders siguin menorquins d'adopció, i no de naixement, pot ser perquè aquests no estan per la revolució, encara que això comporti donar la clau per estar governats per persones que tenen una idea idíl·lica de l'Illa, que com jo mateix, varen marxar dels seus llocs d'origen cercant tranquil·litat, i que en alguns moments tenen el poder per frenar el creixement econòmic i de modernització de Menorca per adaptar-lo a la seva forma particular d'entendre com volen ells viure aquí, encara que això comporti l'empobriment de la població autòctona que és té que dedicar a fer feina del que hi ha, com és el turisme i serveis, i no del que voldrien, segurament a tots ens agradaria ser funcionaris i no necessitar el turisme per viure.
Amb la política municipal no passa tant, ja que en aquest camp sí que els menorquins de naixement tenen la majoria de llocs dels òrgans de decisió municipal, pot ser per interessar-se més pel que és quotidià.
De totes maneres reunir cent persones a actes reivindicatius a Menorca té el seu èxit, encara que sempre siguin els mateixos cent, descontents amb tot. Darrerament he anat guardant aquests retalls de diari que sempre comencen amb «Unes cent persones». Hi ha dues excepcions. La primera una concentració a finals del 2015 que estava convocada per vint-i-dues associacions i partits polítics diferents, que hi varen anar cent cinquanta persones, o sigui que de mitjana cada partit o agrupació activista reivindicativa va aportar una mitjana de set persones, que solen ser les que formen part dels òrgans d'organització d'aquestes agrupacions, encara que quantitativament va ser un gran èxit doncs varen participar cinquanta persones més del que és habitual. Pitjor li va anar el primer de març del 2016, al convocant de la manifestació en favor de la independència de Balears que hi varen participar sis persones, això que va tenir reforços ja que cinc vingueren de Mallorca.
