Darrerament es poden llegir molts articles i notícies relatius al model productiu que tenim o el model productiu que ens convé. Així, els efectes de la darrera crisi, el debat arran de la pèrdua de població de l'Illa, els efectes de l'estacionalitat, les conseqüències de la insularitat, són aspectes relacionats, de fet, amb un debat més ampli sobre el model productiu i els seus efectes Debat, per cert, de gran importància. Però en aquest debat trobo a faltar, cada vegada més, una referència al que considero que és un factor fonamental, el capital humà. O bé, dit d'una altra manera, l'educació i formació que necessitem tots plegats per fer viable aquest model productiu.
Ningú posa en dubte la importància que tenen l'educació i la formació per altres raons, com a dret fonamental de tot ésser humà, com a garantia de progrés personal i com a mesura d'equitat social. Però més enllà d'aquests aspectes, estan apareixent clares evidències d'una clara relació entre el grau de formació de la població i la seva capacitat de desenvolupament econòmic.
En aquest sentit, el detonant de decidir-me a publicar aquesta ressenya és la recent publicació de les dades sobre taxa d'abandonament escolar per les diferents comunitats autònomes a finals del curs 2014/15. Dades que mostren que Espanya continua a la cua d'Europa pel que fa a la proporció de joves de 18 a 24 anys que van deixar els seus estudis sense completar l'educació obligatòria. Així, l'INE ha publicat fa uns dies el resultats d'explotar les variables educatives de l'EPA i, entre altres resultats, s'obté que al 2015 aquesta taxa s'ha situat en el 20%.
Per valorar correctament aquesta dada cal tenir en compte que, segons les dades publicades per Eurostat, al 2013 aquesta taxa era a Espanya del 23,6%, més del doble de la mitjana comunitària, situada a l'11,9%. La paradoxa és que aquestes dades són les millors per Espanya des de que es disposa de dades. A més de la valoració positiva d'aquest fet, també hi ha qui diu que, en això, hi ha tingut un efecte important la crisi econòmica. I l'argument es basa en que les dificultats per trobar feina sovint són un incentiu important per continuar estudiant. De tota manera, aquesta taxa estava per sobre del 30% fa només 10 anys i, per tant, la millora és clara. Ara bé, el que passa és que també altres països han fet els deures i han reduït la taxa d'abandonament prematur.
Però mes enllà de la comparació internacional, el que motiva aquest article és la comparació dins de l'estat espanyol. Perquè després del cas (singular) de Ceuta, la comunitat autònoma amb una taxa d'abandonament escolar prematur més elevada és precisament la de les Illes Balears, amb una taxa del 26,7%. Molt lluny del País Basc (9,6%), Cantabria (10,3%) o Navarra (10,8%).Ç
Hom podria argumentar, però, que el que hauríem de fer no és fixar-nos en l'abandonament escolar, sinó en la proporció de la població que té un nivell d'estudis més enllà dels fixats com obligatoris. En aquest cas, per sortir de dubtes, comptem amb les dades recollides al Cens del 2011. Si acudim a aquesta font podem constatar que només el 56,5% del conjunt de la població d'entre 25 i 29 anys a les Balears tenia aquell any estudis post-obligatoris. I encara és més impactant comprovar que només el 24,3% tenia estudis universitaris. Soc perfectament conscient de que els estudis universitaris no són la única formació que permet aprofitar el potencial i el talent dels nostres joves, i que hi ha altres opcions. Però que a nivell global, a l'època que vivim, i amb el context nacional i internacional que he citat, només un de cada quatre joves tinguis estudis universitaris és una dada molt sorprenent.
Però he de reconèixer que no és aquesta la dada que més m'ha impactat en aquesta petita recerca. Si limitem l'anàlisi i ens centrem només en la població menorquina, els resultats són encara més decebedors. En aquest nivell la informació disponible no és tant precisa i cal recórrer a una aproximació, però el resultat és que la proporció de persones amb estudis universitaris entre els 25 i 29 any és actualment inferior al 14%. La conclusió, per tant, em sembla clara. I crec que ens hauria de preocupar: qualsevol pretensió de fer canvis en el model productiu hauria de tenir en compte aquesta realitat.
I ja sé que hi ha moltes possibles consideracions a fer a l'hora d'explicar aquesta dada. Com poden ser, entre d'altres, la insularitat i els costos associats, l'efecte crida que ha tingut el model productiu dominant, o els efectes de l'estacionalitat. Queda clar, per tant, que una diagnosi acurada requeriria molt més espai. Però m'han semblat unes xifres prou eloqüents com per tenir-les ben presents en qualsevol debat sobre el futur.
Nota final: A través del següent enllaç podeu accedir a una anàlisi més complerta i acurada de les dades disponibles, amb una descripció més precisa de les fonts usades i de la metodologia aplicada en l'anàlisi: http://goo.gl/EwWBtt.
