Quan escric aquestes línees, ràpidament i sense cap pretensió –disculpau les faltes, la sintaxi, perquè avui parla el cor i no el cap -ho faig no només com a president de la Capella Davídica, que també, sinó principalment com a amic, perquè la nostra relació des de fa molts anys era d'amistat. Darrerament també compartíem el projecte junts, de la Capella, entitat que tant t'estimaves. Ton pare va ser un dels cantants fundadors, el teu germà Sebastià fortament implicat i tu, que mai volies cap protagonisme, finalment vaig aconseguir que en fossis el vicepresident. Quan en broma et deia que series el meu successor, sempre hem deies que d'açò res, que no servies per donar la cara, que de feina la que volguéssim, però res més. Dissortament vas tenir raó.
Poques persones generen la unanimitat i la mateixa opinió de tu, com a persona, bona persona, excel·lent persona, discret, humil, intentant passar desapercebut, amable, atent, en vertaderes ganes de fer un favor, implicat, meticulós, de no deixar les feines a mitges, i sobretot, solidari, i podríem afegir molts més adjectius i quedaria curt.
La nostra relació comença a principis dels setanta, assisties a les meves projeccions de super8 i sempre em repeties, segurament perquè sabies que m'agradava, però també amb un to sincer, que t'havies dedicat als audiovisuals a partir dels visionats de les meves pel·lícules i que n'havies après... Passant els anys i com a bon professional que vas ser sobretot a TVE, el mestre amb majúscules eres tu i tots els demés aficionats apreníem de la teva vocació, perquè la teva feina era la teva vocació. Quans bons consells i ajuts ens has donat? I quines ganes sempre d'ajudar!
A part de estar junts a la Capella, també estaven col·laborant junts amb gravacions i per açò els darrers anys ens veiem tant. A vegades inclús moltes vegades dèiem que ens complicaven la vida, però el teu perfeccionisme era tal que sempre acabàvem dient que encara que poca gent ho valorés valia la pena l'esforç si nosaltres estàvem satisfets... Sempre et deia que encara que et sentissis poc valorat la gent et valorava molt, més del que et pensaves. A quanta gent vas ajudar, individualment i a quans col·lectius i entitats? Les teves col·laboracions són incomptables.
Quique.., des del mes d'abril que em vas donar la mala noticia de la teva greu malaltia a la meva oficina, que vaig quedar destrossat, ho vaig anar comunicant a la gent pròxima i a partir de llavors no hem parat un sol dia de pensar en tu, de plorar per tu, de pregar per tu, i he hagut de donar explicacions amb un nus a la gargamella a tanta gent que s'ha interessat per tu.. d'un maleït càncer sense probabilitats, que he pogut comprovar el que ja sabia; que t'estima tanta gent que no ho pots ni imaginar.
Quan venia a veure't a casa i sempre amb un somriure a la boca fins fa pocs dies, t'esforçaves en dur-me la cadira en que estés còmode, i et venia just, sempre passant pena pels altres... Xerràvem de les coses que teníem per fer i com les faríem i de projectes.. i jo me'n anava desfet i en el fons pensava que tal vegada sí que les podríem fer.., Il·lús, esperançat i quan aquest dimecres passat que et van ingressar a Maó i ja no et vaig veure en va venir l'angoixa i la desesperança. Pensava venir el cap de setmana i he rebut la trista telefonada de que ens havies deixat, que m'he quedat tremolós tot el matí. No sé ni el que em feia. Ho esperàvem, però no ho volíem, ni tan sols pensar-ho. Volíem negar la evidència.
A tu, Sílvia, als fills, mare, germans, i familiars, rebeu el més sincer condol no només meu i de la meva família que tant l'estima, sinó de tota la Capella Davídica, dels cantaires per el que sempre s'ha interessat en ajudar, de l'organització, de la Catedral, etc. Trobarem a faltar el teu somriure, trobarem a faltar la teva permanent i desinteressada ajuda. Quedaràs sempre present als nostres cors i les teves imatges que són moltes, serviran de memòria històrica i ens ajudaran a recordar-te sempre.
