Despús-ahir es va confirmar: l'escriptora i periodista ciutadellenca Esperança Camps serà la consellera de Transparència, Participació i Cultura, un títol llarg i novedós dins de l'organigrama del nou Govern balear.
Camps, Esperança, res a veure amb Camps, Juana Mari. Em sembla tan llunyà aquell juliol d'encara no fa dos anys, en què la també ciutadellenca, Juana Mari Camps expedientà els tres directors dels instituts de Maó i manà aplicar el decret del TIL, en contra de tota la comunitat educativa i de la majoria de les famílies.
Temps passats que hem de superar per afrontar el futur amb il·lusió i forces renovades; però sense oblidar-lo, per no tornar a caure en els mateixos errors, ni tan sols consentir-los, si tornen a esbossar-se.
No conec personalment Esperança Camps. Sí que n'he tingut relació a través de les xarxes socials i ha estat una persona propera i cordial quan hi he contactat. Viu al País Valencià des de fa anys, comunitat que coneix en profunditat. Ha analitzat amb ull crític la política del PP d'allà, i també l'ha patida amb el tancament de Canal 9, on treballava.
Pens que és una persona prou compromesa, formada i culta —en contrast amb la manca de preparació i de sensibilitat de Juana Mari Camps i amb les seves famoses ficades de pota (Informe Trepitja, sa Moma...)— com per gestionar amb competència i rigor la Conselleria de Cultura i restituir-li la dignitat que li pertoca.
Voldria, per finalitzar, transcriure unes paraules d'un article que Esperança Camps va publicar el26 de maig, just després de les eleccions municipals i autonòmiques, en què defensava la necessitat d'un pacte d'esquerres al País Valencià, i que ben bé podríem traspolar a les Illes Balears:
«S'han pensat que les institucions eren casa seua, que podrien posar la mà al calaix i robar sense que no ens n'adonàrem. Han aconseguit que molts ciutadans identificaren el partit amb el territori. Els han fet creure que si els criticaven a ells parlaven malament de la terra. Ens han volgut fer viure dins un parc temàtic i per això han construït edificis de cartró pedra, buits de contingut al mateix temps que malmetien el patrimoni històric de barris com el Cabanyal o es menjaven l'horta i els penya-segats a mos redó. S'han oblidat d'aquells que pateixen més, han deixat moltes persones als marges i fins i tot han volgut fer negoci amb el col·lectius més desfavorits. Han estat insensibles, inestables i insensats. Incultes, provocadors, messiànics. Contra tot això sí que necessitem un pacte. Un pacte de i pel país, és clar».
Enhorabona, sort i encert, Esperança!
