La idea va aparèixer fa més de 15 anys, en un sopar entre dues parelles de bons amics, na Loli i en Jaume, els meus pares, i en Jordi i na Sedes. Un bot per gaudir de la mar i del vent menorquí durant els futurs anys de jubilació. Però la idea i el projecte van quedar aparcats, en punt mort, durant 10 anys, perquè la vida tenia uns altres plans i la nostra mare va partir cap a l'infinit. El nostre mestre d'aixa va necessitar un llarg temps per recuperar l'energia, la força i la inspiració necessàries per començar la construcció d'aquest darrer bot.
Fa 5 anys enrere, es va decidir a posar la primera pedra o, millor dit, el primer tros de llenya. Els que hem tingut la sort d'acompanyar-lo durant aquests anys podem donar fe que es mestre d'aixa és un home que fa les coses al seu ritme, constant i manyós. A foc lent, i amb una gran dosi de paciència, ha donat cos i forma a un bot mig menorquí, mig faluca egípcia que és una autèntica joia: una obra que perdurarà més enllà de les nostres vides. M'atreviria a dir que na «Xupi», un nom que va sorgir en uns anys de viatges familiars navegant pel riu Nil d'Egipte, és l'obra immortal del nostre gran faraó. Gràcies mestre!
Avui els que hem presenciat aquest moment hem fet història menorquina, perquè l'ofici de mestre d'aixa s'acaba i les futures generacions ja no podran experimentar una botadura tan autèntica. Mil gràcies a tots per venir!
Vull compartir aquest instant fent present persones que no hi han estat físicament, però sí de tot cor: en Jordi, na Sedes, tota la família Boqué-Fina amb qui sempre hem navegat des de petits, en Miguel, na Marina, i, sobretot, la nostra mare.
Copes amunt i un brindis! Na «Xupi» ja navega!
