Morir no és sempre fàcil. Hi ha 150.000 persones a l'any que moren d'una forma ràpida, sense passar pena, la majoria sense donar-se compte. Solen ser motiu de celebració, sinó d'enveja, per aquesta facilitat de traspassar cap aquesta enigmàtica i inexcrutable dimensió de després de la vida. Però n'hi ha 250.000 que cada any moren d'una manera lenta, llarga, sentint la mort d'una manera pròxima, tot sovint amb el temor de no saber com serà aquest darrer pas, amb l' incertesa de no saber si estarà ple de patiment, d'aflicció, d'ofec. Bé, dons més de la meitat d'aquests, els familiars no són capaços de presenciar l'agonia. Les tribulacions i el malestar del moribund els afecta de tal manera que s'han d'allunyar de la seva presència, no poden suportar aquella agonia. Una mala mort, una mort indigna, afirmarien.
Caldria preguntar-se dons que voldria dir morir dignament.
La dignitat seria un reconeixement segons el qual els humans som mereixedors d'alguna cosa que ens distingeix d'una manera especial d'altres éssers, que som mereixedors d'alguna distinció pel sol fet de ser éssers humans, sense tenir ni fer falta cap mèrit personal. Aquest valor que tenim, repeteixo, pel sol fet de ser humà, no ens ha sigut regalat fàcilment, ni ha sigut atorgat per cap instància superior, ha costat una llarga i dolorosa lluita de molts segles i de molts individus que s'han rebel·lat contra el tracte desigual per part d'altres. L'esclau contra el seu propietari, el súbdit contra el tirà, la dona contra el masclisme, el diferent contra el racista, etc. etc. La dignitat ha estat, encara està sent, una conquesta per part del dèbil, del desafortunat per aconseguir un estat que el protegeixi contra la supremacia dels altres, però moltes vegades també contra els infortunis de l'existència, contra el dolor, contra la por. Aquesta llarga lluita per aconseguir la dignitat ens ha aportat el meravellós descobriment de gaudir d'allò que anomenem drets, dret a no patir de discriminació, dret a sortir de la ignorància, dret a no patir de dolor, i aquests drets serien universals, per tothom, pel sol fet de ser éssers humans. No deixa de ser un gran troballa que entre tots ens comprometem a complir unes obligacions perquè tothom tengui un tracte d'igualtat i entre tots ens protegim contra el dolor, la por, la discriminació, la ignorància…
L'ésser humà té la capacitat de sentir el mateix que el seu pròxim, i pot compartir amb ell una alegria, una satisfacció, però també patir amb ell el seu dolor, el seu sofriment. És gràcies a aquesta facultat de la compassió, que hem creat els drets, dons no solament no volem patir nosaltres, tampoc volem veure als altres patir.
No seria un consol i un progrés aconseguir que tots aquests milers de moribunds que cada any tenen una mala mort poguessin morir sense dolor i sense sofriment?
No ajudem moltes vegades a ben morir fins i tot als nostres animals de companyia? No podríem crear un dret que ens assegurés una bona mort, una mort fàcil i digna per tothom? Una mort sense dolor, a poder ser a casa, envoltat dels pròxims, i partir en un son suau i alliberador...
P/D. Dijous dia 20 Novembre a les 19.30 Cine Forum en la Sala Multifuncional Albert Camus de Sant Lluís: «La mort voluntària en el cine». Debat dirigit per Luis Montes, metge i president federal de DMD (Dret a Morir Dignament).
