Per dissort també de tots, la vida està plegada de malalties, més o menys conegudes, cadascuna de les quals s'intenta tractar amb els medicaments més adequats que la ciència ens aporta i que la investigació, amb els anys, va perfeccionant per donar una millor qualitat de vida a qui pateix algun tipus de patologia. Aquest darrers anys hem vist com el càncer, per posar un exemple, s'ha enduit moltes persones joves del nostre poble, i no diguem de la resta del món; però en aquesta malaltia, com en la majoria, el pacient és conscient que la pateix i es tracta amb la medecina pertinent amb l'esperança de fer-li front i superar-la. Ara bé, quan tot es complica és quan la patologia és un tipus de trastorn mental que fa complicadíssim, i gairebé impossible, que el malalt sigui conscient de la seua pròpia malaltia, i d'aquí deriva una impotència total per a la família que l'envolta, ja que ell no es deixa ajudar, perquè està convençut que la tortura que pateix li ve de l'exterior i no de la seva ment. El meu fill no és ni un delinqüent ni un piròman, ni tan sols és una persona agressiva, sinó que és una víctima de la seua pròpia patologia. Per mala sort, el camp de la psiquiatria a Espanya, i sobretot a les Illes, està molt limitat a causa de l'escassa existència de centres adequats per a l'internament d'aquest tipus de malalts a fi que puguin ser tractats per professionals i se'ls pugui fer un control més exhaustiu i continuat dels medicaments que han de prendre. Per tant, els pacients han d'estar sota la supervisió de la pròpia família que, en la majoria dels casos, no està qualificada per dur a terme aquesta complicada i dura feina.
Com es pot apreciar, la meua intenció és simplement transmetre, amb poques paraules, el patiment i la impotència que poden arribar a provocar aquests tipus de malalties; principalment per al malat, que la pateix en pròpia carn, i per a la família, en aquest cas la nostra, que es veu impotent davant l'evident patiment d'algú que estima, i en aquest cas és el del meu fill. Crec que qualsevol mare i tothom que té una família em pot entendre, perquè tots estimam els nostres i desitjam la salut com a principal al·licient per viure en aquesta societat que ens envolta.
És trist i dur que hagi hagut de succeir un fet així, que evidenciï tan clarament la necessitat d'ajuda que té el meu fill i que, arran d'açò, sigui quan per fi se li podrà imposar de seguir un tractament adequat perquè pugui dur un camí de millora i recuperació que fins ara no estava gens clar.
El meu desig i el de la meua família és que sigui així, perquè és massa feixuga la lluita buida que hem duit fins ara, i és en aquests moments quan veim un poc de llum per començar a intuir l'inici d'un final positiu per a tots.
Una mare esperançada.
(A petició de l'autora i pel contingut de la carta, no es dóna a conèixer la seva identitat)
