Cartas de los lectores

He sentit a dir a David Nott metge en diversos hospitals de Síria, que hi ha militars i mercenaris franctiradors, que tenen com entreteniment fer puntería («tiro al blanco») i que els objectius als que disparen son fiets i dones embaraçades que es mouen pel carrer: «Alguns dies teniem entre 10 i 15 fiets amb ferides coincidents en un area del cos particular. Un dia vam atendre 16 ferits de bala en la ingle esquerra, el dia següent les ferides d'altres fiets eren en la dreta».
Siria tenia una població de 20 milions, està en guerra civil i religiosa, no es sap si els morts son 130 o 150.000. Els refugiats són mes de 2 milions, es mata amb armament químic, el bombardeig de compatriotes és incessant i també els afusellaments sumaris entre altres atrocitats comeses pels dos bàndols.

Encara passen aquestes coses? No havien acabat les crueltats amb la guerra dels Balcans? El famos i innovador general Norman Schwarzkopf de la Guerra del Golf parlava d'atacs selectius, de evitar al màxim el nombre de baixes propies, les de civils i els crims de guerra. Pero quan la condicio humana i l'exercici del poder es degraden a límits tan despietats i es dona pas al desitg exterminador, podem trobar masacres, assesinats sistemàtics comesos per campions de la punteria disposts com si fos el mes natural a disparar a dones i fiets.

La historia de la Humanitat és una relacio d'actes violents que mostra la brutalitat, una ferocitat única, que és patrimoni dels humans i el seu coneixement hauria de servir per no repetir-los.

Si vosté vol tenir l'experiència d'una lectura horripilant és adequat el llibre «The great big book of horrible things: the definitive chronicle of history's worst atrocities» de Matthew White. Les xifres son horribles, des dels 1,67 milions de victimes dels Jemenes Rojos atrocitat nº 39, fins a antigues i no oblidables com els 13 milions de morts en la rebel·lió de An Rushan a Xina el segle III, que ocupa el lloc tretzè del macabre llistat.

És difícil saber amb certesa absoluta quin personatge, quin régim, quin dictador, ha estat el mes excels matant congeners, quin ha fet desaparéixer, exterminat, torturat o empresonat mes i millor, perque és clar, que les xifres de victimes són aproximades. Pensi que seria una obra repulsiva comptar un per un els morts, imagini els munts de cadavers amuntegats, entrelleçats cossos, cames i braços fan mal numerar, vertaderament una labor ingrata. El seu és matar, altres ja hi possaran nombre.

Així i tot, el primer lloc, la pilota d'or com el premi mes horrorós de tots els temps és per la Segona Guerra mundial i els seus 66 milions de morts. A la Primera els historiadors -un poc confiats- la van anomenar la Gran Guerra, ja que van pensar que cap altra la superaría i que el Mon havia apres la lliçó. Anaven errats.

Un centenar de mandataris de tot el Món s'han reunit pel funeral de Nelson Mandela i lloar la seva colossal figura, exemple de humanitat una persona íntegra, capaç de posar-se en lloc del rival oferint diàleg i el perdó. Principis aquests essencials deixats de banda a Síria, que continua convertitda en un camp de batalla contra la poblacio civil i on el medi bèlic son les ciutats senceres.

Com pot ser que encara passin aquestes coses, on és el Món Lliure, qui vetla pels drets humans, com es continua permetent l'horror de tants innocents masacrats? Els interesos internacionals i raons de la geoestratègia -diuen- impedeixen cap intervenció. Sembla ser que a finals de gener hi ha una Conferència de Pau a Ginebra. No tenen cap presa per anticipar la data, mentres tant continúen les extremes inhumanitats dels contendents, als caps d'Estat ja no els ve de 10.000 morts mes o menys.

Un dels elements bèlics que definiria la guerra civil de Síria seria el nostre conegut franctirador. La descripció de l'experiència de disparar a un fiet pot formar part de la Càmara dels Horrors. El teatre de les operacions una ciutat, el guerrer potser forma part d'un cos d'èlit, situat a redosa, amagat i segur amb el canó del fusell tret per un forat, apuntant a un fiet pobrissó... Hi ha feines per a les que es necessita posseïr unes dots especials, vertaderament deus ser molt «valent», d'una casta única per disparar a fiets i a dones en cinta a 200 o 300 metres quan cerquen menjar. Un medi bèlic proper a la demència.

Ferran Andreu Camps