Cartas de los lectores

Un dia més, la vaga indefinida dels docents de les Illes continua. El govern Bauzá torna a exhibir el seu autoritarisme, incapaç d'escoltar la veu dels experts, la veu del carrer. És una llàstima. No em sorprèn. Ahir vespre, després de saber que la darrera negociació havia acabat sense acord, em vaig descobrir, dient en veu alta: si en tost de mestres fóssim pilots d'una companyia aèria, fa dies que el tema s'hauria solucionat. Per què? Quina diferència hi ha, entre uns i altres? En cap cas, em sembla, la incidència de la vaga: una, afecta milers de passatgers, l'altra, milers d'alumnes, famílies, docents. Aeroports plens i carrers plens. Avions buits i aules buides. Pèrdues incalculables. Econòmiques i morals.

Així, idò, per què aquesta prepotència de Bauzá amb els ensenyants? Només tenc una resposta: aquest personatge governa des de l'odi i el ressentiment. Per açò fa por als seus. No suporta l'escola pública perquè és sinònim de normalització lingüística: en contra del que ell esperava, un 80% de les famílies va triar el català com a llengua vehicular de l'ensenyament dels seus fills. Un fet imperdonable. I d'aquí neix la imposició i la prepotència més absoluta. Del ressentiment. Els pares van triar el català a les aules i ell es va inventar el TIL per, amb l'excusa de l'anglès, aconseguir el seu propòsit d'arraconar, un poc més, la llengua pròpia. Però tampoc no li va sortir bé: la reacció de la comunitat educativa, de la societat, l'ha tornat a agafar a contrapeu. I està furiós. I la combinació d'odi, ressentiment i fúria (digna d'estudi, certament) el té encegat.

No hi ha cap docent que no voldria ser, avui, a les aules. No hi ha cap família que no voldria, avui, tenir els fills a les aules. Som professora i mare. Però, per damunt de tot, hi ha la dignitat del col·lectiu de no acceptar imposicions sense sentit, autèntiques aberracions pedagògiques; de no acceptar represàlies a tres companys directors, més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia. Com a mare, no vull que facin experiments amb el meu fill. Fa Educació Física en anglès i la situació és surrealista. No em vull ni imaginar què passaria si l'assignatura no fos procedimental. No m'agrada que perdi classes, evidentment, però molt manco vull que la decisió d'un il·luminat el condemni al fracàs escolar més absolut perquè hagi de fer, durant l'ESO, matemàtiques o socials en una llengua que no pot comprendre. Així de clar. Per això, avui faig vaga i en continuaré fent el temps que sigui necessari.

Fa uns dies, vaig demanar on era la gent sensata del PP i què esperaven per aturar els peus a un personatge que viu fora de la realitat. Han sortit uns pocs valents. Poquets. A Menorca, cap. Síndrome d'Estocolm? Ja em perdonareu però, tanta submissió i lleialtat, no és normal.

Maite Salord Ripoll, professora i mare
Ciutadella

Article de les bèsties

Seguint, modestament, l'estil del "Llibre de les bèsties":

Açò era i no era un castellà, un andalús i un canari. Aquest era expletiu com un tigre, el primer era educat i diversificat com un gat i l'andalús era localista com un llop.

Diu el tigre: «Bamo en guagua jasta Madrid». El altres dos es miraren astorats: només havien entès «Madrid» (el qual topònim és d'origen àrab).
Diu el meridional llop: «Quixo, ¿qué no etá disiendo?».

De fet, el llop i el gat no entengueren el tigre: «¿Què e/s un guagua?». «¡Un autobú, coño!», expleta el tigre.

Atesa aquesta i altres divergències locals, històriques i segons les classes socials, sortí, de la Barca dels Mots, un Imperialista, alies Xulapa. Aquest dictador els havia escoltat atentament i els corregí el nom de la ciutat: «Madriz, se pronuncia. ¡Leche!». Les altres bestioles reflexionaren: s'ha de dir: Madrid, Madriz, Madrit o Madrí...? Vés a saber-ho.

El fet és que el Xulapa tenia un avantatge respecte de la resta de les bèsties: feia 300 anys que tenien una «Real Academia de la Lengua». Açò el feia autoritari. Així que el gat, l'andalús i el canari l'acataren com un capità. Ep!, emperò, també hi havia els cubans, els dominicans, els mexicans, els de Panamà i els de tot Amèrica del sud.

Què havien d'escriure tots plegats? Com havien d'ensenyar la llengua als seus fills? Com havien de potenciar l'idioma fora de l'Imperi? Qui ho sap? Mentestant, als carrers, als barris, a les tavernes, als pobles i a les grans cuitats s'esdevingué el debat de com fixar una ortografia per a tothom castellanoparlant. Per exemple: com s'havia d'escriure la següent paraula «hasta» o «asta»? L'Acadèmia convingué que «hasta» era una preposició i que «asta» era un substantiu. Problema resolt? No!

A les zones rurals de Castella, als cortijos andalusos, a les illes Canàries i a tot Hispanoamèrica, sense oblidar-nos dels gallecs, bascos i catalanoparlants, no hi havia llibres escolars unificats gramaticalment. Cadascú escrivia segons el seu territori i parlava amb un accent incomprensible entre ells mateixos. Així, idò, als patis meridionals es deia «Xiquixos», en canvi, a l'escola dels canaris i dels castellans es feien servir "niño" o "chico". Ara bé, no en parlem de com xerraven i escrivien els al·lots de les Amèriques. És com en el nostre pla: al·lot, nin, vailet, xic, xiquet, xicot, noi, bergant, bergantàs... Bé, ara no hem de copiar la diversitat geogràfica i normativa dels parlants d'aquests dialectes locals.

Pere Ignasi Bagur Calafat
Ciutadella