Cartas de los lectores

Los ciudadanos de esta isla estamos atónitos. No damos crédito a la capacidad que tiene la Administración para aparentar y diferir las respuestas urgentes que precisa el transporte aéreo en la isla de Menorca. Nos encontramos ante un momento de noticias diversas de orden político o pseudo-técnicas, interesadas, contradictorias, dilatorias. Un culebrón que muy lentamente, capítulo a capítulo, va reconduciendo las esperadas soluciones, a terrenos donde ya nada es igual, ni todo es lo que parece. En la confusión, la incoherencia, las medio verdades, el cansancio, en el desánimo, parece residir la intención última de no se sabe que insondable fatal destino. Donde dije digo, digo Diego. El transporte aéreo, es un cenagal de intereses variopintos donde se han atascado durante años, las buenas intenciones de distintos consellers de Mobilitat y hundido las esperanzas de los menorquines.En reuniones, en las mesas, en las comisiones de turno, se discute, se critica, se desquicia, se distorsiona, se divaga, se encubre, se distrae, se difiere, se diluye, se disipa, se desvanece, se disgrega, se dispersa, se retrasa, se prolonga, se entorpece, se confunde, se enreda, se complica, se finge, se disocia, se displace, se desbarata, se indispone, se divide, se controvierte, se entorpece, se adormece, se conchaba, se propone, se despropone, se vuelve a proponer, se disfraza, se cambia, se distancia, se desvía y se aleja, una vez más la solución real para el transporte aéreo que quieren los ciudadanos de esta isla. Al final de los laberintos administrativos y políticos ¿Dónde está el hilo del ovillo?En esas nos encontramos… Se propone una OSP con Madrid, y resulta que de económica no va a tener nada. Se piden tarifas planas y se nos imponen flexibles. Se propone iniciarla en el periodo invernal del año 2013, y ya es evidente que no será posible. Se propone para Barcelona, y no toca. Se proponen tarifas universales, y nanay del cuento. Seguimos con descuentos de residentes, un plus de papeleo y encima unas bonificaciones máximas por protestar. Se demandan enlaces directos, y se sugiere escalas en Palma. Se propone bajar las tasas aeroportuarias y nos las suben. Los precios, otro tanto. Se piden las tarifas interislas planas, a 30 euros para todos, que nos habían prometido electoralmente y tururú. Responden sugiriendo un aumento del 25% del precio actual después del descuento. Se proponen soluciones imaginativas para las bonificaciones del descuento de residente, y resulta que no hay voluntad política para aplicarlas. Se demandan respuestas ya, pero se obtienen vaguedades parlamentarias. Se piden soluciones, pero se crean comisiones que a su vez, se reúnen para crear nuevas comisiones. Se exigen decisiones, pero se elaboraran dictámenes con los que poder justificar la postergación o la desnaturalización de las medidas necesarias que en materia de transporte precisamos.

Ah!.. Y menos mal que todos estamos de acuerdo en que la solución del transporte aéreo, es el principal problema que tiene Menorca para su normal actividad económica. Porque vistos los resultados prácticos obtenidos, nadie lo diría. Si el principal problema tiene este grado de urgencia, señores lectores, asusta pensar cuál será el aplicado para otros problemas menores. En España hay crisis. Política, desde luego.

Jordi Viola Giner
Alaior

Na Carolina des Molí

Feia bastant que no veia la meva tia Carolina, tot i que sempre tenia al cap la idea d'anar a visitar-la. No hi he estat a temps. Dilluns passat mos va deixar. I ho va fer tal com havia viscut, sense fer renou, sense destorbar, asseguda a la seva butaca.

Els records entranyables que tenc d'ella m'empenyen a escriure aquestes quatre retxes. Sense cap dubte era una persona especial. Tenia el do natural de posar pau i tranquil·litat al seu entorn. Així la record, sempre disposada a donar una mà d'ajuda.Era una dona de braó, forta com ella tota sola. Molt coneguda a Ciutadella pels anys que va regentar el Cafè es Molí junt amb el seu marit Manolo -geni i figura- i de qui també tenc molts grats records. Encara ric en recordar quan el conco, amb les 'campetxanes' expressions de la seva terra, em contava que, un migdia d'estiu dels anys cinquanta, va aparèixer pel Molí una joveníssima, però ja consagrada, Sofia Loren i una amiga per visitar el molí i les anècdotes que van succeir.

Allà veig també a la tia Carolina, a la cuina, recollint el tel de la llet d'una gran olla. Tel que s'anava acumulant i que, quan n'hi havia prou, la seva mare, s'àvia Nina, que vivia amb noltros, cuinava en un tià amb sucre per fer el que en deien roes dolces, exquisidesa que avui trobaríem excessiva, i que amb ella va desaparèixer del meu paladar, que no de la meva memòria.

Record també vivament quan en una sortida infantil pel Canal dels Horts em vaig clavar un vidre a una cama i la tia Carolina, que era de les poques dones que en aquell temps conduïa, em va menar a Maó amb el seu Seat 1500 de color verd lletuga i seients vermells.
En fi, mos ha deixat una bella persona, d'aquelles que resulten benefactores de qui els envolta. D'aquelles que cada dia fan més falta.

Que la terra sigui lleugera per al seu cos. La seva ànima seguirà en el nostre record.

Carlos Quetglas Jansá
Ciutadella

Mala mort

No hi ha estudis en profunditat sobre com morim. En una època on s'han fet estudis exhaustius i anàlisis minucioses sobre quantitat de patologies i temes diversos no sabem exactament sobre les condicions en què ens enfrontem a la mort. No cal dir que encara tenim temor de mirar directament aquest últim i ineludible pas de tot ésser viu, i encara hi ha molts interrogants.Hi ha, no obstant, dades indirectes que ens permeten fer un abordatge aproximat. En el nostre país es moren cada any al voltant de 400.000 persones. D'aquestes unes 150.000 moren d'una manera sobtada, ràpida, inesperada. Parlem d'un atac de cor, d'un vessament cerebral, d'un accident de tràfic i fins i tot d'un suïcidi. Morts imprevistes i ràpides en les que no hi ha hagut ni temps de saber que havia arribat l'últim moment. Una bona mort, segons el parer de la majoria, sense consciència, sense passar pena, sense adonar-se'n compte d'aquest pas tan enigmàtic i tètric que hi ha al final de la vida. Tota una benedicció.La resta, 250.000 persones, pateixen una mort llarga, és a dir, després d'un procés crònic que avisa de la proximitat del final i que permet anticipar-se i prendre'n consciència, arriben a l'agonia última. Per aquest tipus de mort no estem gens preparats i és la mort que més aprehensió provoca, doncs no sabem si serem capaços d'afrontar-la amb valentia, ni si sabrem respondre amb calma a un final dolorós o asfixiant. La majoria opten per anar a un hospital, es calcula que unes dos terceres parts dels moribunds, amb l'esperança, molts d'ells, de què la medicina els perllongarà la vida, encara que acabin malauradament sent víctimes del "furor curandis" de molts facultatius que es neguen a deixar morir en pau els pacients terminals i insolubles, i uns altres també opten per ingressar en un hospital perquè confien que un hospital els proporcionarà el confort i benestar d'un final sense patiment. Insisteixo no hi ha estudis fidedignes i estadístics de com acabem morint finalment. Són aproximacions d'experiències personals i a partir de relats del personal sanitari. La majoria de persones no tenim cap experiència de la mort directe. Per molt hem vist morir a algun parent, i cada vegada menys, doncs la majoria moren ocults en un hospital.

Però el CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, que sol fer estudis mensuals d'opinió pública sobre diversos temes, normalment relacionats amb el panorama polític i laboral, també sol demanar sobre altres qüestions relacionades amb l'estil de vida. En una d'aquestes consultes van voler indagar sobre la preocupació de la mort que té la població i van demanar a un grup d'uns 3.000 enquestats, si tenien l'experiència d'una mala mort d'algun pròxim; entenen per mala mort, una agonia que no es pot aguantar, una agonia que no es pot presenciar, a causa del dramatisme i commoció que provoca veure un moribund alterat, desfigurat, patint els últims i angoixants estertors. Bé, el resultat va ser que el 56% dels enquestats no havien pogut estar presents durant tot el procés de la mort d'un pròxim. Direu que el 56% de 3.000 persones no és molt significatiu, però són les úniques dades que tenim i són sens dubte indicatives. Si apliquem aquest tant per cent a 250.000 moribunds anuals, vol dir que unes 150.000 persones van patir una mala mort, una mort intolerable, una mort inadmissible, si tenim en compte que fins i tot avui en dia a les nostres mascotes els hi proporcionem un final tranquil.

Falten estudis més precisos per corroborar aquestes xifres però sens dubte hi ha molta gent que mor malament. Si ho demanes, la majoria de la gent sol contestar que no té por a la mort, però sí al patiment. Avui en dia tenim mitjans per evitar-lo, és possible morir dignament.

Un primer pas és fer el testament vital. Ens podem anticipar i decidir com ens agradaria morir.

I podem deixar dit allò que no volem que ens facin si estem en un procés terminal. Per tenir una bona mort, cal preparar-se per endavant.

Anton Soler
metge