Eude és el nom d’una galeria de Barcelona especialitzada en obra sobre paper i en especial, obra gràfica. La seva fundadora, Fina Furriol, va ser una entusiasta del paper i dedicà el nom de la galeria a Eude (també anomenada Ende), una monja espanyola del segle X considerada la pionera a Europa en la il·luminació de manuscrits i la primera a signar el seu treball. Ho va fer al Beatus de Girona de l’any 963 d’aquesta manera: «Ende pintrix et Dei aiutrix» (Ende pintora i ajudadora de Déu). Quan inaugurà la galeria, l’any 1975, ho va fer amb una exposició de Richard Hamilton i més tard va organitzar exposicions de David Hockney, Henry Moore, Joseph Beuys, Jasper Johns, Frank Stella, Kitaj o Sol Lewitt, artistes pràcticament desconeguts a Barcelona i a Espanya en aquells anys. Va ser la primera galerista d’Espanya que va dur la fotografia de Man Ray i la de Lee Miller i pionera en la promoció de l’obra gràfica per tal de democratitzar l’art i fer-lo assequible.
La galeria celebra enguany els seus cinquanta anys d’existència al mateix carrer on va néixer, al carrer del Consell de Cent, en un temps el carrer de l’avantguarda de l’art nacional i internacional a Barcelona. Amb motiu de l’efemèride la seva germana, Maria Rosa Furriol, i Esther Mitjavila han tingut la brillant idea de celebrar uns altres cinquanta anys, els de la fundació del taller Joan Barbarà (1927-2013), el gran mestre del gravat contemporani.
La trajectòria de Joan Barbarà té els seus orígens el 1940, quan amb tretze anys s’inicia en el món del gravat al taller de Frederic Melis, l’únic taller de gravat de Barcelona que no depenia de cap editorial. Uns anys més tard s’instal·là amb una beca a París i treballà al taller calcogràfic de Lacourière, on tingué l’oportunitat de conèixer Salvador Dalí, Joan Miró i Picasso. Aquest darrer, en veure el seu domini del gravat, li encarregà l’estampació de la sèrie Tauromaquia, que Gustavo Gili publicà el 1959.
Ja a Barcelona obrí el seu propi taller l’any 1975 a una casa modernista construïda el 1899 propera a la plaça de Lesseps. De fora res faria sospitar que som davant el gran temple del gravat. Un discret timbre i una gran porta de fusta honesta ens separa del taller en el qual els millors artistes espanyols i europeus experimentaren tècniques noves amb uns resultats insòlits de la mà de Barbarà. Entrar-hi és com penetrar en les entranyes de l’art, especialment al soterrani, una verdadera sala de màquines en la qual se succeeixen cambres inundades de papers, gravats d’artistes diversos, planxes de coure, àcids, resines, estris i tòrculs de distintes mides. D’allà han sortit els millors gravats dels darrers cinquanta anys signats pels artistes abans esmentats i per altres com Hans Hartung, Marc Chagall, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Antoni Saura, Susana Solano o Joseph Beuys (tots els seus gravats es van fer allà).
Els seus fills Tristán i Virgili treballaren colze a colze amb el pare, com també ho feu Om Barbarà, el net, ja de ben petit. Són ell, Virgili i Juliana Plexxo (artista i col·laboradora colombiana) els que em reben i em guien entre les piles de gravats i quadres de Joan Barbarà (va dur a terme una activitat creativa poc coneguda, però de gran valor artístic) i d’altres artistes. El mateix Om és també un pintor i gravador de marcada personalitat. Avui continuen experimentant, portant les tècniques del gravat a límits sorprenents, que arriben a transcendir la bidimensionalitat. Els tiratges molt curts o les modificacions en els entintats per a cada exemplar converteixen els gravats en obres úniques, com és el cas de la sèrie de Mario Pasqualotto en la qual ara treballen, la suite Oxígeno.
A l’entrada de la casa hi manca una de les joies d’aquest temple de l’art, el tòrcul que emprava Francisco de Goya i que Joan Barbarà comprà l’any 1952. Ha estat cedit a l’exposició «Univers Goya. Entre la llum i la foscor», al Centre d’Art Ametller. Hi vaig i em trob amb una exposició en la qual no hi ha cap quadre seu, a excepció dels gravats calcogràfics que envolten el tòrcul en una sala al final del recorregut. Les obres de Goya se’ns apareixen reproduïdes a les parets amb un muntatge escenogràfic molt efectista que altera les mides reals dels quadres per convertir el recorregut en una experiència immersiva que finalitza amb una sala de realitat virtual. Goya, el pare de l’art modern, dissolt en l’intangible.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.