El paisatge menorquí està dibuixat amb les parets seques que s’han alçat al llarg de segles, robustes i sense emprar ciment. Les pedres ben encaixades divideixen i conformen el territori, retenen la terra i emparen gran quantitat de vida animal i vegetal.
La paret seca s’aixeca amb les mans, amb pedres de diferents mides segons el lloc que han d’ocupar i la funció que han de tenir i s’omple de codolets més petits que en són el farciment.
Els darrers anys, sobretot a conseqüència de l’ampliació de carreteres, les noves parets que s’han alçat en substitució de les antigues, han perdut cos, s’han aprimat, les han aixecades més estretes i les han cobertes i, de vegades, farcit, amb una fina capa de formigó que no evita el seu freqüent enfonsament.
En silenci, cada vegada que una paret seca és desplaçada, els menorquins perdem part del nostre patrimoni cultural, perdem, sense adonar-nos-en, identitat.
