Marcel Villier, de nou sa Lluna

Ell, com altres artistes que escolliren Menorca per viure i crear, ha esdevingut un dels millors ambaixadors de l'illa, i ha mostrat una Menorca estimada, autèntica, lluminosa i poètica. Res a veure amb els influencers, que sovint des del desconeixement promouen l'illa com un divertiment, quan no com una mercaderia. L'èxit del llibre d'aquarel·les d'en Marcel, Arquitectura i paisatge de Menorca, editat per Triangle Edicions l'any 2006, posa de manifest l'estima que molts professen a la nostra illa. Arribà a Menorca des de Barcelona l'any 1972, animat pel també pintor i amic Xavier Salvador. Arnulf Björndal i els altres membres del Grup Menorca ja havien deixat l'illa. El grup Els Mussols, amb Jordi Vivet, Pacífic Camps, Francesc Calvet i Pere Pons, es fundaria un any més tard. També arribaren Mitico Shiraiva, Lindsay Mullen, Eugenio López i Dolores Boettcher. Mikel Díez Álaba, Alfred Hutchison, Jean Macalpine, Kenneth Draper i altres ho farien la dècada següent. Menorca esdevenia un laboratori d'idees, experimentació i recerca plàstica que revolucionà el paisatge artístic de l'illa. L'Ateneu de Maó s'erigí, com ja ho havia fet des de la seva fundació, en l'altaveu d'aquestes noves propostes. També sorgiren nombroses iniciatives privades i hi hagué fins a vuit galeries d'art.

El treball de Marcel Villier ha estat una recerca insaciable, cosa que l'ha dut a canviar de temàtiques i a experimentar amb la pintura, l'escultura, el linogravat, el llibre d'artista o el disseny de jocs. Tal com li succeïa a Pablo Picasso, li agrada canviar d'estils i temàtiques: «Quan ja has fet un bon quadre, la resta és repetició.» Les aquarel·les presents a l'exposició «Marcel Villier» repassen les temàtiques més conegudes: paisatges de caire oriental, arquitectures, bodegons o figures. També trobam unes obres de petit format delicades, pintades amb vi i aquarel·la, en les quals paisatges urbans són representats mitjançant formes geomètriques. A partir d'un traçat de taques entrecreuades, el pintor construeix un paisatge amb gammes monocromàtiques que ens recorden el constructivisme de Joaquín Torres García, pintor uruguaià que es va instal·lar a Barcelona a final del segle xix i que va donar al moviment universalista constructiu abast internacional. Faro la, Autopista, Petit poble II nocturn, La capital o ¿Donde está Wally? són obres carregades d'ironia que ens transporten a l'univers de les formes i els colors de Matisse, Paul Klee o Friedensreich Hundertwasser, referents en la seva trajectòria.

PS: Vull agrair als lectors les mostres de suport que m'han fet arribar durant aquests set anys de publicacions quinzenals. Per a mi és una gran satisfacció haver pogut aportar coneixement i un despertar un major interès cap a l'art i el pensament. Els vull anunciar que faré un parèntesi i deixaré de publicar en aquesta secció temporalment per tornar amb noves reflexions i notícies sobre art. Durant aquest temps sempre poden rellegir els dos-cents cinc articles disponibles al blog https://blogger.menorca.info/. Gràcies a tothom.