Els límits de la realitat. Apichatpong Weerasethakul

Apichatpong Weerasethakul proposa un cinema des d'una visió expandida de la realitat, cercant a través de la imatge en moviment un desplegament de la nostra ànima que anhela transcendir els sentits a través de les escletxes que filtren els distints processos que ens animen, tant els visibles com els invisibles. A les tres grans sales de l'antiga factoria tèxtil se succeeixen grans projeccions a les fosques, on els visitants jeuen a terra damunt d'uns grans coixins i deambulen en la foscor com si estiguessin en un estat entre la vigília i el somni. Les obres d'Apichatpong (els estalvio de llegir de nou el llinatge!) es mouen en aquesta perifèria de la nit, allà on temps i espai es dissolen i en els seus intersticis la percepció dels colors, el moviment, la llum i les sensacions s'aguditza i s'allibera de la tirania de la consciència. En aquest estat alterat de consciència al qual ens convida l'autor el so té un paper substancial. Al so de la natura, del vent, la vegetació, les aus i insectes a la nit, s'hi superposa una música de percussió pausada, rítmica i hipnòtica. L'autor crea així una integració entre la natura i els éssers que conforma un calidoscopi d'històries, llegendes i records de gent de diferents llocs de Tailàndia, alguns amics. Destaca la capacitat del director per trencar amb la linealitat del temps i la superfície plana i crear així perspectives que s'encavalquen, es distorsionen i es multipliquen a tall de xarxa relacional que ens recorda les troballes recents dels neurocientífics i físics amb la física quàntica. Són aquests recursos els que permeten a l'autor investigar la frontera difosa entre la nit i el dia, la vigília i el son, la vida i la mort.

Blue (2018), 12 min 16 s, i Durmiente (2021), 11 min 3 s, són les obres que millor il·lustren aquesta idea de trànsit entre distints estats. Permetin-me que aquí em refereixi breument a una peça de Pier Paolo Pasolini. A la pel·lícula Bruixes, formada per cinc episodis dirigits per Pier Paolo Pasolini, Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Franco Rossi i Mauro Bolognini, el primer narra un passatge en la vida de Totò en to còmic, un home que queda vidu i cerca una dona per a ell i una mare per al seu fill. Feliçment, la troba, però malauradament mort d'un accident. L'episodi acaba quan Absurdina, morta, reapareix i Totò constata que és un cos físic i ho celebra ballant i rient. Un text en pantalla diu "Moralitat: estar viu i estar mort és la mateixa cosa".

A Blue (https://www.youtube.com/watch?v=8Hk4zepxyoE) una dona insomne tailandesa jeu al llit coberta per una manta de color blau mentre una flama es va fent gran sense que a ella l'afecti. En el contracamp uns decorats de teatre amb paisatges orientals en què no falta el sol naixent pugen i baixen envoltats de plataners reals i dues fogueres que cremen en un primer i segon pla.

A Durmiente una doble pantalla estableix un diàleg entre Tilda Swinton dormint, l'actriu protagonista de la seva pel·lícula Memòria (2021), i escenes que bé podrien ser somnis. Com a les pel·lícules surrealistes els somnis i la llum esdevenen els més efectius recursos per a l'evocació d'altres estats de l'ésser. Apichatpong Weerasethakul ens proposa, al cap i a la fi, submergir-nos en mons desconeguts, però que conviuen amb nosaltres. La realitat que percebem està tenyida de les nostres emocions i és una projecció dels estats anímics que alhora està condicionada pel limitat rang de freqüències dels cinc sentits.