L'iconògraf Andrei Rublev

El cinema de Tarkovsky és d'una radicalitat absoluta, amb una estructura narrativa molt suggeridora i amb una estètica carregada de poesia i simbolisme. Pel·lícules com El violí i la piconadora (1961), La infantesa d'Ivan (1962), El mirall (1975), Stàlker (1979) o Nostàlgia (1983) ens descobreixen una manera única de fer cinema. El director entenia que l'art havia de ser una mostra palpable d'una veritat existencial que donés sentit a les nostres vides. Reconegué la influència de Luis Buñuel i en el seu cinema també es percep un estat somniadís i unes estructures narratives al servei de la poètica. A les seves pel·lícules els plans llargs són molt comuns i, miraculosament, no li calen trucs cinematogràfics, perquè són els actors, el paisatge i la música els que sostenen la imatge i hi donen ritme i força.

Al film Andrei Rublev (1966) descriu la vida d'un pintor d'icones d'aquest nom que visqué a Rússia entre 1360 i 1427/1430. És considerat el pare de les icones i va ser fins i tot canonitzat el 1988 per l'Església ortodoxa russa, la mateixa que avui, corrompuda pel poder, fa costat a la invasió del criminal de guerra Vladímir Putin a Ucraïna. El patriarca d'aquesta església ha rebut, però, el rebuig de nombrosos patriarques, inclòs evidentment el de Kíiv, que representa una part important dels tres-cents milions de fidels escampats entre Grècia i Geòrgia. La paraula icona prové del grec eikon i significa ‘imatge'. Els seus orígens es troben al segle IV i estan lligats a l'Església ortodoxa, nascuda a la part oriental de l'Imperi romà, que tingué Constantinoble (Istanbul) com a capital. Per als ortodoxos la primera icona fou el vel de Verònica, ‘la imatge que no va ser feta amb les mans'. Aquest caràcter sagrat té molta importància en l'execució de les imatges i comporta una sèrie de ritus litúrgics que el pintor ha de fer abans de començar: el dejú, la penitència i l'oració. Les icones tenen gran importància en la vida d'un ortodox; la pregària no es concep sense una icona davant. A les cases sovint ocupa la part alta d'un dels angles d'una sala, prop del sostre, i es penja inclinada cap avall. Aquesta ubicació té una gran importància en la vida dels creients i la seva profanació ha estat motiu d'escàndol, com quan el pintor Malèvitx penjà el quadre Quadrat negre com si fos una icona a la sala d'exposicions de l'exposició "0.10. La darrera exposició de pintures futuristes" (Sant Petersburg, 1915).

La icona és sovint una imatge de Jesucrist o de la Mare de Déu pintada amb la tècnica del tremp a l'ou damunt llenya. És comú trobar unes inscripcions estandarditzades per a una i altra, "IC XC" i "ΜΡ ӨΥ" respectivament. La tècnica requereix molt virtuosisme perquè es pinta de fosc a clar per la seva connotació simbòlica, al contrari que l'aquarel·la. Es poden arribar a utilitzar més de quinze pigments diferents i són comunes les mescles de tres o quatre pigments per pintar la carn. Aquesta, la cara i les mans, així com els cabells, es deixen per al final, un cop pintada la draperia i el paisatge. Els criteris per a l'ús del color en funció del que es representa estan normativitzats als podlinniki, llibres dels segles XVI i XVII.

La icona que reproduïm, Trinitat, és obra de Rublev i es troba a la Galeria Tetriakov de Moscou. Rublev la pintà en honor de sant Sergi de Ràdonej el 1411, poc després dels atacs mongols a Moscou sota les ordres del kan Edigey. La imatge il·lustra el passatge del capítol divuit del Gènesi en el qual tres àngels es presentaren a Abraham. La postura dels personatges està feta perquè la vista corri de l'un a l'altre. Jesús està representat pel personatge del mig, amb un vestit vermell i una capa blava, en què el vermell és la representació de la seva naturalesa humana i el blau, de la seva naturalesa divina. L'àngel de la dreta representa el Déu pare i el tercer, que sosté un bastó a les mans, l'Esperit Sant, que sembla aixecar-se per assistir els cristians. Al fons es distingeix una casa, que fa al·lusió al temple que és Crist; un arbre, que simbolitza la creu, i una muntanya, el lloc de trobada entre Déu i Moisès i alhora també la muntanya Tabor, en la qual Déu es transfigurà. Finalment, a la taula, hi ha una copa, que fa al·lusió a l'eucaristia. Aquesta icona, com moltes altres de Rublev, eren molt apreciades al seu temps i tenien un valor econòmic equivalent al seu pes en or.