Art i tacte

La importància de la qualitat tàctil en l'art, i especialment en la pintura, té una llarga història, perquè la cosa tàctil s'associa al sensual i al simbòlic. Després d'unes dècades en les quals semblava que la pintura no tenia futur i la fotografia l'havia desplaçada, la pintura va tornar a ocupar una bona part de l'escena artística posant l'èmfasi en la textura (expressionisme abstracte, informalisme, collage, etc.). Fins i tot en l'art performatiu el tacte i la pell tenen un paper destacat, ja sigui a través del dolor infligit (com en la sèrbia Marina Abramovic) o per reflexionar sobre la interacció social i l'aïllament (com en la menorquina Marina E. G.). De fet una gran part de l'art contemporani tracta sobre el cos i els seus límits.

Caravaggio. La incredulitat de Sant Tomàs. 1602 (detall)

Al llarg de la història la representació al·legòrica del sentit del tacte s'ha manifestat de moltes maneres. La més obvia és en l'escultura, però també en la pintura. El passatge de l'Evangeli en el qual Sant Tomàs dubta de la resurrecció de Crist i aquest, ferit, li diu: «Porta el dit aquí i mira'm les mans, i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creient» ha estat una de les representacions més colpidores del dolor produït pel tacte. Pedro Orrente, Caravaggio, Vicente López, Hendrick Terbrugghen i molts altres l'han pintat amb gran realisme. També és coneguda la col·laboració entre Rubens i Brueghel el Vell (1614-1618) en una sèrie sobre els sentits que van fer per a la cort dels en aquell temps governadors dels Països Baixos, els arxiducs Albert i Isabel Clara Eugènia. Brueghel s'encarregà de pintar els rics i exuberants escenaris de la cort i Rubens pintà les figures al·legòriques. Al quadre El tacte hi ha representat, en primer pla, un conjunt d'armadures que ens remeten a la duresa i fredor del ferro. Al costat la deessa Venus besa un amoret per expressar la carícia i la seva dolçor amorosa.

La impossibilitat de tocar la majoria de les obres d'art els resta els potencials beneficis del contacte físic, especialment quan les textures tenen un protagonisme destacat. Això no es dona, però, en l'àmbit privat i un a casa seva pot acaronar escultures i pintures lliurement. Conscients d'això al Metropolitan Museum de Nova York iniciaren fa uns anys una experiència pionera en la qual introduïren el tacte, el so i l'olor en la contemplació de les obres exposades per induir en l'observador una experiència multisensorial. Multisensory Met és un dispositiu que emet olors, sons i sensacions tàctils davant les obres d'art exposades. L'èxit que tingué els dugué a crear Multisensory Sculptures. Per salvar la impossibilitat de tocar les escultures decidiren crear-ne rèpliques. Ho feren amb talles africanes del poble Senufo de la Costa d'Ivori i d'altres tribus africanes utilitzant les mateixes fustes, ferros, argila i olors que a l'original. En alguns casos instal·laren uns sensors de forma que quan es toca la figura activen uns sons que pretenen augmentar el poder que la figura simbolitza.

Vivim en un món hipervisual, però no hem d'oblidar que el tacte és el primer sentit que es desenvolupa en el fetus.