Exposició "7 pecats capitals. Enveja i avarícia"

L'enveja ha funcionat, i funciona, com un sistema social d'anivellament que manté el perfil baix perquè destacar pot posar en qüestió el mateix sistema. Per Josep Pla només la mediocritat és socialment plausible, de forma que sota el discurs de la igualtat es premia la mediocritat i es castiga pensar en veu alta, destacar. És per això que l'estratègia de fer-se el boig o aïllar-se ha estat practicada per aquells que no han volgut ser partícips del sistema, les bruixes en el seu temps i escriptors, artistes i pensadors contemporanis com Mercè Rodoreda, Josep Pla i tants altres. Cal tenir present, com diu José Antonio Marina, que l'enveja és una de les passions més destructives, perquè fa odiar l'envejat i un mateix. Mai es calma i s'alimenta del silenci. Ja el 1909 Unamuno, a l'assaig La envidia hispànica, escrivia: "¡la envidia! Esta, esta es la terrible plaga de nuestras sociedades; esta es la íntima gangrena del alma española. ¿No fue acaso un español, Quevedo, el que escribió aquella terrible frase de que la envidia está flaca porque muerde y no come?".

Ens han fet creure, erròniament, tal com demostren estudis en psicologia i sociologia, que la riquesa i l'estatus són font de felicitat. Deia Schopenhauer (filòsof alemany del segle XIX) que els diners són felicitat abstracta perquè no és concreten en res. De fet la definició d'avarícia ja ens dona idea de la seva desmesura: "Desig excessiu i desordenat d'adquirir riqueses per guardar-les". L'avarícia va associada a l'egoisme i a la manca d'atenció a l'altre. Són, juntament amb la supèrbia, amb la qual va començar el cicle, i l'enveja, pecats que exclouen l'altre. L'obra de Kodomos proposa una reflexió sobre l'egoisme d'aquell que es nega a ajudar el proïsme encara que això no suposi una minva en el seu patrimoni. Utilitzant l'art digital i el mapatge recorre a imatges de la pintura flamenca, que transforma i ens acosten a un paisatge de foscor, tenebra i autodestrucció. L'ús de la pintura flamenca respon al fet que cap a final del segle XV les ciutats neerlandeses van veure aparèixer una nova classe burgesa en la qual usurers i banquers exerciren l'avarícia, considerada un pecat greu per l'Església. La pintura de gènere en deixà constància en nombroses obres, com la de Quinten Massys El canvista i la seva dona (1514), sovint en un to satíric.

A l'obra de Neus Carreras observam un financer llençant-se des d'un trampolí a una piscina que és un bitllet de 100 euros. Com ja va escriure el filòsof Demòcrit, l'avarícia és contraposada a la vida. Aquell que només viu pensant en els diners (necotium) no viu en la plenitud que l'oci ens permet (otium). Vivim però envoltats d'apologies a l'avarícia. Boris Johnson, en un discurs recent als diputats del seu partit, digué: "Els vertaders motius pels quals ja hem vacunat 28 milions de britànics, estimats amics, són el capitalisme i l'avarícia". Aquestes absurdes i frívoles paraules, sobretot tenint en compte que AstraZeneca ha estat obtinguda a preu de cost i s'ha emprat per vacunar la majoria dels britànics, va ser qualificada d'acudit pels seus companys de partit. En el llibre L'avarícia, d'Oriol Ponsatí-Murlà, l'autor recull les paraules del financer Ivan Boesky, el maig de 1986, en la lectura inaugural del curs a la Berkeley School of Bussines de la Universitat de Califòrnia, on declarà: "L'avarícia és bona. Vull que ho sàpiguen. Crec que l'avarícia és sana. Poden ser avariciosos i sentir-se encara bé amb vostès mateixos".

Encara molts adults, i els joves especialment, creuen que la fama (generadora d'enveja en altres desitjosos de posseir-la) i la riquesa (generadora d'avarícia) són font de felicitat, però nombrosos estudis, i en especial el Harvard Study of Adult Development, que es du a terme des de 1938, demostren que la salut i el benestar estan directament relacionats amb la qualitat de les nostres relacions personals, de parella i familiars. Generositat i admiració, antídots de l'avarícia i l'enveja, ens procuren, doncs, una vida millor.