La vinya d'en Pere

Com en el conte d'Alícia en el país de les meravelles (vegeu article del 18 de juliol), la imaginació és una eina poderosa per modelar la realitat i per donar sentit als nostres pensaments. La imaginació, un somiar despert, transcendeix la dimensió espacial i temporal i és per això que el país d'Alícia és el país de les meravelles. A la vinya d'en Pere el visitant també empetiteix davant d'una tetera, un càntir, una gerra i uns ribells gegants. Se sorprèn de l'enginy i l'originalitat en la resolució de l'execució de les figures. Embadaleix entre desenes d'animals construïts amb formigó, entre els quals trobam tortugues, goril·les, rinoceronts, girafes, serps, elefants, porcs, cans i fins i tot un moix com el de Cheshire, que hauria enamorat Alice Liddell. Petits i grans entren per la panxa d'un hipopòtam i treuen el cap per la boca. Tot és gros i surreal. La superfície de molts objectes i la pell d'alguns animals ha estat simulada o recreada amb fulles petrificades de distints arbres o plantes, estampades damunt del formigó abans d'assecar-se.

La vinya d'en Pere forma part de l'anomenat art popular, manifestacions artístiques que no formen part de les belles arts, distinció que té l'origen en l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, publicada entre 1751 i 1752. Va ser llavors quan s'establí la distinció entre les belles arts (poesia, pintura, escultura, gravat i música) i l'artesania. Les fronteres, però, foren qüestionades per moviments com Arts&Crafts o la Bauhaus, i artistes com Picasso, Joan Miró i d'altres trobaren en la ceràmica un objecte que és propi de l'artesania. En l'art contemporani les fronteres són encara més difuses i en el mateix MOMA les belles arts, el disseny, la ceràmica, el disseny tèxtil i altres modalitats de l'artesania conviuen des de fa temps.

Pere Massanet no és un artista en el sentit estricte del terme. Les seves construccions nasqueren de la necessitat d'emmagatzemar aigua per al seu hort, primer en forma de contenidors, després, un cop jubilat l'any 2008, en forma d'animals. El sistema constructiu ha estat manual, sense formigonera ni maquinària. El sulfat de coure o de ferro han estat els pigments que donen color a les superfícies i ha desenvolupat enginyosos recursos, com l'estampació mitjançant fulles per crear la "pell" de les superfícies, la forma dels dits de la mà com a nansa per aixecar les tapadores dels contenidors d'aigua o els plats Duralex de colors per construir les parets de certs espais, com la gàbia d'ocells, una estructura amb clares reminiscències gaudinianes. En tots els racons on en Pere ha construït, des d'un animal fins a un banc per seure o la bodega, hi ha un sentit de l'orgànic molt marcat que l'acosta a les arquitectures modernistes. Les baranes, les cames de les taules i cadires, les escales, pertot arreu la natura és present en forma de branques, troncs de formigó i fulles estampades, que confereixen al conjunt una forta personalitat.

I és que en Pere ha trobat en la vinya un espai idoni per manifestar-se, per crear un món on pot donar sentit als seus anhels i deixar un llegat on tothom és benvingut. El seu coratge i determinació són lloables, així com el seu esperit socialitzador, perquè no és, com es podria pensar, un outsider o un home antisocial, ans al contrari, sempre es mostra receptiu i amic dels seus amics. La vinya d'en Pere ja forma part de la cultura popular menorquina, un exemple que cal preservar per la seva singularitat i originalitat.