L'aventura de Xavier Salvador

En la seva trajectòria l'estil no ha estat una cotilla, ans al contrari, despreocupant-se'n s'ha sentit lliure, al marge de les modes. El seu passeig per la pintura, com ell el qualifica, ha tingut com a companys el color i el símbol. El color que descobrí en Pierre Matisse, Pablo Picasso o Raoul Dufy com a vehicle per alliberar-se de la tirania de l'objecte i representar la realitat de forma més lliure i personal. Els símbols que trobà en les pintures aborígens australianes i en tantes altres cultures ancestrals com a llenguatge artístic que permet expressar idees amb imatges.

Arribà a Menorca a les acaballes dels anys setanta i inicià la seva aventura per la pintura al costat de Mitico Shiraiva i Marcel Villier. Les seves aquarel·les ja eren llavors desimboltes, acolorides i suggeridores. Amb Mitico i Marcel exploraren el món del gravat, que tan bons resultats donaria en tots ells i especialment en Mitico Shiraiva. Els anys vuitanta foren anys d'investigació i exercitació de la tècnica. L'empremta de Matisse i Dufy s'evidencia en les obres en les quals dota el color d'autonomia davant el motiu i fa que desplegui tot el significat. En altres casos cercà un sentit constructiu a la pinzellada interessant-se pel color local, per reproduir el color dels objectes representats. En aquests anys també aparegueren dos dels trets més distintius en l'obra de Xavier Salvador, el símbol i l'esquematització, i entre tots ells la casa, una construcció simple, amb una teulada a dues aigües, aïllada en el paisatge. La seva estructura, essencial i humil, ens remet a les casetes de vorera de les cales menorquines i dona una dimensió humana del paisatge. El seu simbolisme sovint s'ha relacionat amb el cos humà i amb la psique; l'autor deixa així constància de la seva identificació amb l'entorn.

També els anys vuitanta inicià un camí envers l'esquematització en el qual la línia té un marcat caràcter narratiu i enllaça amb el corrent neofiguratiu, que en anys posteriors tindria molt bona acceptació. Aquesta esquematització evolucionà en paral·lel al desenvolupament d'una sintaxi de símbols que marcaren bona part de la producció a partir dels anys noranta i que coincidí amb els seus treballs en el camp del disseny gràfic (els dissenys per a Pou Nou, especialment). La mediterraneïtat de Xavier Salvador prendrà cos en la forma de palmera i home/dona, presents a partir de llavors en nombroses obres. La palmera com a símbol de la terra celeste en els perses i simbologia comuna en els temes bíblics.

El protagonisme del símbol manté la vigència fins al dia d'avui i s'alterna amb una pintura de caràcter més atmosfèric en la qual les masses de color ens transporten a una arcàdia mediterrània on la vibració de la llum i el color desprenen una joie de vivre que ens desvela un Xavier Salvador expansiu i vitalista.

Xavier Salvador és un pintor que, des dels marges, ha estat capaç de transmetre'ns distintes visions del món a partir de registres diversos, a cavall entre el símbol i el color, el primer com a transmissor d'idees, el segon com a transmissor d'emocions i sentit. Amb els anys l'expressió ha anat donant pas a la impressió, la descripció de la realitat a la creació d'una realitat, plena d'humanisme i poesia, fruit d'una percepció lliure i independent, perquè, com digué Oscar Wilde, cap artista veu les coses com realment són; si ho fes, deixaria de ser artista.