LÔAC. Una experiència pionera a Menorca

El nostre viatge per LÔAC s'inicia de la mà dels primers contemporanis espanyols, colpejats per la crisi existencial que resultà de la Segona Guerra Mundial, que donà origen a la contemporaneïtat. Inscrits en els moviments informalistes, l'abstracció geomètrica, el surrealisme o l'expressionisme abstracte cercaren formes d'expressar aquest dolor o de guarir-lo. Antonio Saura, amb el seu retrat de Dora Maar, expressa el dramatisme i la violència gestual amb la qual el pintor intenta arribar a les entranyes de l'home. L'oli de Juana Francés i el gravat d'Antoni Tàpies ens transporten al potencial expressiu de la matèria dins l'àmbit de l'informalisme, al qual s'afegeix la porta de Juan Muñoz, carregada del simbolisme que la porta té com a trànsit a altres mons. El camí que emprengué Pablo Palazuelo amb l'abstracció geomètrica estava imbuït d'un sentit espiritual en el qual la ciència té un paper destacat, mentre que artistes cinètics com Eusebio Sempere cercaren el moviment i les il·lusions òptiques per transportar-nos a altres dimensions. Altres artistes investigaren les qualitats formals de la pintura mitjançant el color i la seva disposició en l'espai, com José Guerrero. Altres, a contracorrent, tornaren a la realitat com a motiu, com Antonio López, figura destacada de l'Escola de Madrid de pintura realista, a la qual aviat s'afegiria el menorquí Matías Quetglas.

Totes ells i altres que descobrireu en entrar a les sales de LÔAC formen una rica i variada constel·lació d'artistes amb obres com les que omplen les sales dels millors museus d'art contemporani. Joan Miró brilla en el firmament amb llum pròpia i tant l'escultura com els gravats presents a la mostra ens enlluernen per la seva extraordinària potència plàstica i poètica. També ho fa Alexander Calder, pare de les escultures cinètiques, amb les litografies de la sèrie "Our unfinished revolution", i Marina Abramovich, mare de la performance, amb les seves obres relacionades amb la percepció del cos, el dolor i les emocions.

Alaior Art Contemporani dona fe a bastament d'aquest temps històric, un temps que de la mà de Miquel Barceló, amb l'obra Seiche adulte i Jaume Plensa amb l'obra Sense títol, donà pas a les joves generacions. Tots dos són la clau de volta que ens permet lligar un temps i l'altre. Miquel Barceló amb el seu neoexpressionisme energètic i vital, i Jaume Plensa amb les seves formes zoomòrfiques i amb la idea de representar el general des del particular amb un calamar de quatre metres de llarg.

Dins la gran diversitat de llenguatges i propostes que omplen la producció contemporània de joves artistes, a l'exposició trobam dues tendències principals: un interès per transcendir la bidimensionalitat del quadre en el cas de Robert Ferrer, Lucia Vallejo i Blanca Muñoz, i un interès per aprofundir en la representació de la figura humana i la narració en el cas de Salustiano, Rafael Jiménez, Miguel Tadeo o Stephan Conray.

Però LÔAC no és tan sols un recorregut per la nostra història contemporània i pels seus estils i llenguatges, és també un recorregut per les distintes tècniques artístiques i en especial per l'obra gràfica, amb la qual cosa l'exposició es converteix en un referent a l'illa per a tota persona interessada en el seu estudi i/o contemplació. Hi trobam alguns dels millors exemples de l'art del gravat, com és el cas de Roig i negre, d'Antoni Tàpies, i Rosas de invierno, d'Antonio López.

Com en tota col·lecció, hi ha uns trets distintius que responen als gustos i interessos del seus propietaris. Els autoretrats de nombrosos artistes n'és un de destacat i ens permetrà conèixer millor la importància que aquest té en el procés d'introspecció i autoconeixement de l'artista en uns casos, o com a procés d'investigació plàstica en d'altres, fins i tot com a antiretrat, destruint la pròpia imatge, com en el cas de Saura. Els autoretrats d'artistes internacionals com William Kentridge, Kiki Smith o Penck confereixen a LÔAC una vocació internacionalista de primer ordre.

Amb Alaior Art Contemporani s'evidencia la necessitat de preservar el nostre patrimoni artisticocultural per entendre el present, qui som i construir una societat en la qual ètica i estètica esdevenguin el pal de paller. Atès que l'Administració pública no sempre pot garantir el gaudi d'aquest patrimoni, cal cercar fórmules que ho possibilitin. La col·laboració público-privada és ja una realitat amb LÔAC i esdevé una experiència pionera a Menorca, una experiència que neix de la generositat i l'altruisme dels col·leccionistes, com molts museus del món, i del compromís i la determinació de l'Administració local. La protecció del patrimoni, la seva custòdia i l'educació de la ciutadania, principis que inspiren els museus del món, són també aquí vigents.