Postfotografia

Són nombrosos els exemples de la presència de la postfotografia en l'art contemporani. Jon Uriarte utilitza Photoshop per inserir la seva imatge al costat de famosos com Angelina Jolie, Tom Cruise i altres. Penélope Umbrico creà, el 2006, un gran mural amb 10.000 postes de sol baixades de Flickr. Avui, dissabte dia 9, n'hi ha, sota l'etiqueta sunset, 4.808.534, el setembre del 2007 eren 2.303.057. Wafaa Bilal, artista i professor de la Universitat de Nova York es va fer instal·lar a la part posterior del crani una càmera que disparava cada minut allà on fos i les imatges es projectaven a les sales del museu d'art modern de Doha, on exposava. L'art, com ja vam analitzar en parlar de la hipermodernitat fa unes quantes setmanes, s'ha desvinculat de conceptes com l'originalitat o la veracitat i ha abraçat l'apropiacionisme, l'efímer, el procés en lloc de l'obra. Quan el 1979 Roland Barthes publicà La càmera lúcida ja advertia de la trivialització de la fotografia a causa del seu abús i universalització. «Avui tot existeix per acabar en una fotografia», Susan Sontag, 1977, On Photography.

Amb l'aparició de la primera càmera digital, el 1988, i Google, Facebook, YouTube, Twitter i altres xarxes socials, la pantalla ha esdevingut la nostra connexió amb la «realitat» i les fotografies han substituït el llenguatge, de forma que ens comunicam més amb imatges que amb paraules (trucades telefòniques, trobades, cartes, felicitacions). Cada dia es pugen a Instagram cinquanta-dos milions de fotografies, en un dia es fan cinc-cents milions de fotografies al món i un terç de les captures dels joves són selfies. L'autofoto o selfie és, segurament, la màxima expressió d'aquest fenomen, la celebració del voyeurisme, l'autoafirmació, el narcisisme, l'exhibicionisme i les aparences, i dilueix les fronteres entre l'àmbit públic i privat.

A la fotografia analògica els halurs de plata deixaven una empremta de la realitat damunt el paper fotogràfic, certificaven una existència, allò que havia estat. El bon fotògraf era capaç de fer-nos veure allò que s'amaga en la realitat, però que la fa única (punctum l'anomenava Roland Barthes). Avui la fotografia ha perdut aquesta gran virtut que la caracteritzava, la credibilitat i l'excepcionalitat de l'instant, i posa fins i tot en qüestió el gènere documental. Un diari de Hong Kong ha substituït recentment els fotògrafs en plantilla pels repartidors de pizza. Aquests són més ràpids a l'hora d'arribar a la notícia (circular per Hong Kong és infernal) i la qualitat ja no és un valor.

El fotògraf i crític català Joan Fontcuberta és qui més ha aprofundit en aquest fenomen, que ha tractat a La furia de las imágenes i a La caja de Pandora: la fotografía después de la fotografía. En el primer escriu: «No asistimos al nacimiento de una técnica, sino a la transmutación de unos valores. No presenciamos por tanto la invención de un procedimiento, sino la desinvención de una cultura...».

Com ell apunta, amb la postfotografia ja no cal ser fidel a la realitat perquè l'important és la postproducció, com l'usuari la manipula mitjançant els programes d'edició disponibles, per transmetre una idea o uns valors que sovint estan més relacionats amb l'aparença i la simulació que en l'objectivitat. Tots ens hem convertit en fotògrafs productors i consumidors alhora, però produïm tantes imatges que no som capaços de consumir-les. «En el futur ho fotografiarem tot, però no mirarem res» era el títol d'un article que Om Malik (expert en tecnologia) publicà a The New Yorker l'abril del 2016.

El fet que qualsevol disposi d'una càmera ha duit també a dissoldre la frontera entre l'amateur i l'artista. Per distingir-se, els artistes de la postfotografia es mouen en l'àmbit de l'art digital (vegeu «Art i tecnologia») i de les instal·lacions. Dominen internet i la tecnologia digital per crear obres que neixen de l'immens arxiu documental que internet conté i esdevenen vertaders arqueòlegs d'imatges, que manipulen, fragmenten, distorsionen o fusionen per crear nous significats. Molts ni tan sols disparen la càmera.