Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat (i II)

Amb les Brillo box de Warhol, el 1964, s'inicia un període d'importants canvis socials, polítics i econòmics. Els moviments multiculturalistes, feministes, d'alliberació gai, anticolonialistes, etc., dibuixen un panorama de molta pluralitat, que tindrà un gran efecte en la concepció de l'art, fins al punt que tot serà susceptible de ser art, perquè les narratives, les jerarquies i les lectures seran múltiples i paral·leles. L'arribada al poder de Ronald Reagan, el 1984, s'acompanyà de polítiques conservadores en les quals es potenciava la individualitat de l'artista i la seva expressió i el convertien en un heroi, un geni. En aquell temps es promogué el neoexpressionisme, un corrent que tingué molt èxit arreu, fins i tot a Espanya, amb pintors com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, Carlos Alcolea o Guillermo Pérez Villalta. Foren temps en els quals nasqué el que Hal Foster, crític i historiador americà, anomena la "commodity culture", una ideologia que patrocina l'expressió de l'individu a través del seu cotxe, vestit o ordinador, que idolatra la joventut i els artistes estrella, i en la qual la crítica és reduïda a un fet circumstancial i irrellevant.

Noves disciplines artístiques com la performance, l'art natura o el videoart trobaren fàcil encaix en el sistema de l'art, i la fotografia s'erigí en la gran alternativa a la pintura. Aquesta encarnava a la perfecció les qüestions que la postmodernitat negava a la modernitat: l'autoria, la unicitat, l'aura, l'expressivitat o l'originalitat. En el llibre Càmera lúcida (1980) Roland Barthes planteja que la fotografia pot estar més a prop de la realitat que el mateix llenguatge.

Amb la postmodernitat, davant la gran pluralitat, incertesa i relativisme, es produí una manca de criteris a l'hora d'avaluar l'art contemporani, que empenyé el públic a valorar l'art amb relació al seu valor de mercat. El valor d'ús, el valor artístic, fou substituït pel valor de canvi, l'econòmic.

Des de final de la dècada del 2000 nombrosos pensadors observen com les lògiques culturals contemporànies ja no responen als valors del postmodernisme i vivim una radicalització de la modernitat. D'entre els teòrics d'aquesta nova "era" destaca Gilles Lipovesky, filòsof i sociòleg francès, que l'anomena hipermodernitat. Si bé els principis de la postmodernitat continuen vius, s'ha produït un augment de la desregularització i desinstitucionalització que es concreta en un liberalisme universal, la instrumentalització de la vida, la comercialització de les formes de vida i una individualització radical. Com afirma Zygmunt Bauman: "la cultura de la modernitat líquida ja no té populatxo a il·lustrar i ennoblir, sinó clients a seduir". Serge Guilbaut, historiador de l'art francès, parla d'una globalització cultural que anomena californicació, en la qual es produeix una anivellació de cultures que s'observa clarament a les biennals d'art, on els artistes produeixen art com si fabriquessin aliments congelats, pensat per satisfer els crítics i conservadors de museus i entrar així al circuit internacional. La proliferació de museus-franquícia funciona amb l'estratègia d'una companyia de fast-food.

Vivim, segons Lipovesky, en un capitalisme artístic en el qual tota activitat empresarial es revesteix d'un contingut artístic i en què els usuaris satisfan el seu desig de tenir experiències estètiques, sensitives i emocionals, una darrera l'altra. L'art sovint ja no es presenta com una forma pura i autònoma, sinó que apareix associat a les lògiques del que és comercial, utilitari o de l'entreteniment. L'art esdevé un art de consum de masses que ja no cerca l'elevació espiritual de l'individu, l'assoliment d'una dimensió universal o el seu paper en la cohesió social i en la construcció de l'imaginari col·lectiu.