Art i símbols

Aprofitarem l'exposició benèfica que, per vuitè any consecutiu, ha organitzat la fundació Hospital Illa del Rei a la sala d'exposicions de "la Caixa" del carrer nou 25 de Maó per comentar els significats simbòlics que s'amaguen darrere d'alguns dels quadres exposats.

Un paisatge del pintor Cauher ens transporta a l'Arcàdia, símbol de la senzillesa pastoral i del paradís. Aquest ha estat un tema recurrent des de l'antiguitat i ja Virgili, a les Bucòliques, situà els seus poemes a l'Arcàdia. En ella la vida és espontània i natural i els seus habitants, pastors, conviuen amb les nimfes. Tot és formós i l'home és bo. D'aquí neix el mite del bon salvatge, a qui Rousseau, el 1755, es referia així: «l'home neix bo i la societat el corromp». El nom d'Arcàdia es correspon a una àrea del Peloponès on visqueren uns pobles de pastors que es resistiren al domini d'Esparta. Humils i rurals no honraren la fertilitat amb el toro, comú a la cultura micènica, sinó amb el boc.

Un esplèndid moltó de pedra avellaneda de l'escultor mallorquí Xavier Llull ens permet aprofundir en la simbologia d'aquest animal. Els egipcis foren els primers a associar-lo al poder, al déu Amon, i més tard s'associà també a eminència, elevació. Recordem l'escultura de Moisès de Miquel Àngel, en què els corns són raigs lluminosos. El déu grec Apollo Karneios és representat amb unes banyes de boc i se li pressuposaven poders sobre els ramats i la fertilitat. En els mesos d'agost i setembre s'organitzaven festes per celebrar les collites a moltes parts de Grècia, i especialment al Peloponès. També a Menorca, quan l'agricultura tingué un pes important.

També de Xavier Llull és una maternitat en marbre negre que s'inspira en el cànon de bellesa de les deesses paleolítiques, la cara sense modelar i els pits i els malucs exagerats. Les deesses paleolítiques són un dels primers símbols de la humanitat i la Venus de Lussel, a la Dordonya Francesa, l'exemple més destacat. La dona, esculpida amb prominents volums, sosté una banya de bisó, que possiblement simbolitza la lluna, com és habitual també amb la banya del toro. La representació de la dona en escultura sempre ha anat associada a la fertilitat en la seva accepció més àmplia: moral, física, simbòlica o filosòfica. La seva constant nuesa era transcendida pels símbols que encarnava. En el cas de la Dama d'Elx, del segle V aC, a la representació d'una sacerdotessa en una època matriarcal l'acompanya la simbolització del ritu femení de la vida.

De la italiana Rosanna Casano s'ofereixen dues interessants obres en les quals la superfície pictòrica està plena de diferents tipus d'alfàbies, bòtils, copes, olles, gerros i vasos. En general tot recipient està associat a l'abundància i quan aquest té forma semiesfèrica, com una copa, és un símbol còsmic. Càstor i Pòl·lux, bessons i fills de Zeus i Leda, convertits en la constel·lació de Gèminis pel pare, són representats amb mitja closca d'ou cadascun. Una meitat simbolitza la volta celeste, el cel, l'altra la terra. Les copes són els recipients de culte per excel·lència i en altres formes són utilitzats per fer ofrenes i libacions en els sacrificis. Beure de la mateixa copa és a l'extrem orient signe de fidelitat i pertinença, mentre que a l'islam la copa simbolitza el cor, entès com a intuïció i finesa de l'ànima.

Un gravat de Matías Quetglas ens porta a tractar un dels símbols més controvertits i polivalents de la història: la serp. Asclepi, el déu grec de la medecina, també conegut com a Esculapi, tenia grans dots per a la curació dels malalts i se li atribuïa el poder de ressuscitar els morts. Zeus, preocupat per una humanitat immortal, el matà amb un raig. En els temples que s'erigiren es trobaren serps mortes que en treure-les revisqueren. A partir de llavors el bàcul d'Esculapi es representa amb una serp enrotllada. També la indústria farmacèutica té una serp com a símbol, aquesta enrotllada i bevent d'una copa, la d'Higiea, deessa de la higiene i la salut. La copa, també present en el gravat, conté la poció medicinal, i la serp que en beu simbolitza la saviesa, com a la Càbala, on l'home primordial duu una serp al coll. Per al judaisme, però, la serp representa el diable, la temptació, el pecat, la passió sexual i les ànimes dels condemnats a Sheol (la sepultura dels que esperen el judici final). I per al cristianisme ja ho saben: simbolitza la temptació d'Adam i Eva de menjar el fruit de l'arbre prohibit. Però no va tenir sempre aquest significat en el cristianisme. Entre els primers cristians Crist era anomenat "la Bona Serp" i la secta agnòstica dels ofites, a Síria i Egipte cap a l'any 100 dC, representava Crist com una serp.