The skating minister

Aquesta obra, aparentment banal, ha estat font d'inspiració fins i tot per a l'arquitecte català Enric Miralles, que va traslladar la dinàmica de la figura a les finestres de la nova seu del parlament escocès, inaugurat el 2004, també conegut com a Pàrlamaid na h-Alba, en gaèlic.

L'obra va ser pintada el 1790, en plena Il·lustració escocesa, la del filòsof David Hume (aquell que desenvolupà les qualitats del gust estètic, sobre les quals hem tractat en altres ocasions), la de l'escriptor Walter Scott o la de l'economista Adam Smith. La ciutat vivia una època d'expansió amb la construcció del New Town, un eixample d'estètica georgiana executat per l'arquitecte Robert Adam i que tingué la seva influència també a Menorca, anglesa en aquells temps.

De fet, Adam Smith fou un dels feligresos que assistien a les misses de Robert Walker, el capellà anglicà del quadre, que havia après a patinar sobre gel en una destinació anterior a Rotterdam, on estava de moda el kolf, una espècie de golf sobre gel que encara avui es practica a Holanda.

Henry Raeburn, el pintor, gaudí de gran fama en aquell temps com a retratista, mentre que el seu coetani David Allan (1744-1796) es distingí per les conversation pieces, retrats de grup ambientats en els estates (propietats) dels retratats, i que anys més tard, en tornar d'un viatge pel sud d'Europa i Menorca (el Museu de Menorca en conserva algunes obres), van adquirir un marcat caràcter costumista. Al costat de la pintura de Raeburn, una tela de gran format d'Allan presenta grans similituds amb l'escola de Giuseppe Chiesa.

A The skating minister l'autor retrata Robert Walker de forma força atípica, de perfil. Si bé els retrats de perfil havien estat comuns al Renaixement italià, en els segles posteriors eren més propis de les monedes. Raeburn estudià les qualitats expressives de les siluetes com a contrast entre la llum i l'ombra del fons, efecte conegut com a contre-jour.

Si bé ell no inventà aquest efecte, sí que hi donà una càrrega expressiva única. La gràcia i postura de la figura denoten el seu domini de la tècnica, alhora que la seva indumentària negra contrasta amb la grisor del fons, un paisatge en què el llac, les muntanyes i el cel es confonen i donen tot el protagonisme a la figura. La seva aparent manca d'esforç, la naturalitat i l'equilibri del seu lliscar damunt el gel, la seva presència serena i joiosa, han fet d'ell i d'aquesta pintura un símbol de la Il·lustració escocesa i de l'època georgiana, un temps del qual nosaltres, els menorquins, també en som hereus.