Rembrandt van Rijn. 350 anys (II)

l'Ateneu de Maó fa unes setmanes, organitzada per Arts Society Menorca, sota el

títol "Rembrandt: Bohemian or bussinesman, Romantic or Rebel", a

càrrec de Jane Chow Thurlow, repassàvem en un article anterior la vida de

Rembrandt van Rijn, un dels pintors més grans que ha donat la història de

l'art. Mestre de bona part dels artistes holandesos en el seu temps, ha estat

un referent també per a pintors posteriors.

La ponent utilitzà alguns dels seus noranta

autoretrats com a fil conductor per analitzar la seva biografia al llarg dels

quaranta anys d'activitat artística. Es tracta, de fet, d'un cas extraordinari

en la història de l'art. Frida Kalho és un altre cas significatiu en què

l'autoretrat té un caràcter autobiogràfic destacat en la seva producció.

Mitjançant els successius autoretrats Rembrandt expressa com canvia el concepte

que té de si mateix. Des del d'un jove alegre, segur i emprenedor de les

dècades de 1620-1630, passant per la maduresa i l'equilibri de la dècada

posterior, fins a la vellesa, quan els seus autoretrats transmeten una gran

profunditat psicològica i es presenta a si mateix de forma crua i despullada.

Al llarg de la seva carrera el clarobscur

tingué una importància cabdal. Influït per Caravaggio, Rembrandt estudià

l'efecte de la llum i l'ombra per accentuar el caràcter escenogràfic i conferir

al tema una atmosfera emotiva i dramàtica. Ho feu, en la seva primera etapa,

amb pinzellades fines i precises, utilitzant pinzells de cerres suaus, com

molts pintors de l'època que pintaven miniatures. Introduí també les rascades

vigoroses amb la punta del pinzell per donar dinamisme als seus cabells,

poblats de rínxols. Amb els anys les pinzellades creixeren en mida i gruix i es

feren més lliures. Sembla que en els darrers autoretrats utilitzà fins i tot

els dits. El seu interès per les qualitats tàctils de l'objecte exigien que la

pinzellada fos empastada i el mateix pintor recomanava als visitants que no

observessin les seves obres des de poca distància.

Aquesta manera d'entendre la pintura i la seva

connexió amb la realitat presenta clares similituds amb la pintura que

Velázquez practicava en aquells mateixos anys a Espanya. L'edat d'or holandesa

coincidí amb l'edat d'or espanyola al segle XVII. Mentre Rembrandt, Frans Hals

o Vermeer revolucionaven la pintura als Països Baixos, Velázquez, Murillo i

Zurbarán feien el mateix a Espanya, els primers en una potència econòmica i

políticament creixent, els segons en un imperi en crisi. Sembla però que els

interessos polítics i les ideologies nacionalistes construïdes al llarg dels

segles XIX i XX han posat l'èmfasi més en les diferències que en les

coincidències, fent-ho extensiu a l'art, expressió de la ideologia nacional. L'exposició

que sota el títol "Velázquez, Rembrandt i Vermeer. Miradas afines" es

pot veure al Museu del Prado i que després viatjarà al Rijmuseum d'Amsterdam

així ho demostra.

Com digué José Ortega y Gasset "La unitat

de la pintura d'Occident és un dels grans fets que fan manifesta la unitat de

la cultura europea".