Josep Marí. Manobre i pintor

La itinerància clourà a Alaior el mes d'octubre. Josep Marí (Ferreries, 1938-2017) treballà com a mestre de cases des de ben jove i a partir dels trenta-cinc anys compatibilitzà el ciment, els blocs, les teules, la plomada i la paleta amb els estris de pintor.

Aquest manobre-pensador, somiador-constructor, creador-empresari, fou autodidacte, però aviat destacà per la seva capacitat d'expressar mons interiors d'una forma innovadora i avantguardista en la Menorca dels anys setanta.

Dos àmbits temàtics constitueixen el gruix de la seva producció: «Cases somiades» i «Paisatges imaginats». A «Cases somiades», Josep Marí parteix de la reinterpretació de l'arquitectura de Binibèquer Vell, on treballà l'any 1971, i de l'arquitectura rural enorquina. Són estructures modulars amb un marcat caràcter orgànic en què la línia i el puntillisme tenen un paper determinat. S'evidencia la influència de Van Gogh i de l'expressionisme, tot i que ja s'intueix una visió naïf i onírica del tema, que l'apropa al simbolisme, el qual anys més tard prendrà més protagonisme.

A «Paisatges imaginats», Josep Marí oscil·la entre la musicalitat de les línies, el cubisme com a estructurador de l'espai en plans i el simbolisme de les formes, que posteriorment definiran un llenguatge sígnic propi. La influència de Joan Miró és molt evident en una primera època i es compten per centenars els dibuixos en els quals Josep Marí recrea les formes mironianes per aprendre a dominar l'espai i donar ritme a les estructures abstractes jugant amb la línia i el color. Com digué una vegada: «Mitjançant la pintura pretenc expressar un concepte estètic que és dins meu, pintar és l'expressió plàstica del que sent.» I pintar abstracte els anys setanta a Menorca era una raresa. Tan sols deu anys abans, un altre pintor, Francesc Hernández Mora, havia practicat l'abstracció autoexiliat a casa seva davant les crítiques negatives rebudes i visqué de vendre quarel·les de temes costumistes menorquins. Considerat el primer pintor abstracte menorquí, també fou un experimentador incansable, com Josep Marí.

Després de la dècada dels vuitanta, en què la seva activitat professional li impossibilità dedicar-se a la pintura com hauria desitjat, s'iniciaren els anys noranta, una època de consolidació del seu llenguatge artístic i de projecció internacional. És la dècada en què la seva obra arriba a la Península, a França, Holanda, Itàlia, el Japó i els Estats Units. La línia va guanyant protagonisme i es fa cada cop més present mitjançant un traç gruixut en el qual un lirisme previ deriva cap a un simbolisme i un valor sígnic més acusats. Els aspectes constructius esdevenen el pal de paller del quadre mitjançant unes estructures passives al servei del simbolisme.

A la primera dècada del segle xxi arribaren els premis i reconeixements internacionals: el 1999 i el 2000 rebé el premi especial Artex (Tòquio); el 2001 el premi Reno (Bríndisi, Itàlia), i el 2002 el premi Antiqua Florentia, Omaggio a Giorgio Vasari, concedit per l'Associazione Galleria Centro Storico Firenze.

La vocació tardana de Josep Marí per la pintura posa de manifest la importància que aquesta té en el desenvolupament de l'individu.

L'arrel llatina de la paraula, vocatio, és sinònim de crida, una crida que està relacionada amb la nostra missió a la societat i que és la que dona sentit a les nostres vides. No hi ha una sola vocació i poden aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides, però el seu exercici té un paper important a l'hora de descobrir qui som, com som i a on anam. Les vocacions científiques, religioses o artístiques són potser les més conegudes. Però per sobre de totes hi ha la vocació de servei, amb la qual al cap i a la fi construïm la societat.