Pessebres napolitans

Els ordes religiosos de les clarisses i els franciscans estengueren la tradició dels pessebres al voltant del segle XII. Està documentat que a la catedral de Barcelona n'hi havia un l'any 1300 i a l'església de Santa Clara de Nàpols un altre el 1330. Sembla que a partir de llavors l'adoració al Bon Jesús sortí de les esglésies i la noblesa començà a instal·lar betlems a les seves capelles privades. Un poc més tard ho feren la burgesia i la classe menestral. Però és amb el Barroc quan la tradició pren un fort impuls i esdevé una manifestació artística i cultural amb entitat pròpia. Hi intervé el fet que l'escultura gaudeix de gran reconeixement, que en el teatre sorgeixen nous conceptes escenogràfics i que el naturalisme paisatgístic del Barroc és incorporat als pessebres i es creen escenes de valls, rius, arbres, muntanyes...

A partir del segle XVII, i especialment del XVIII, la tradició del pessebrisme arrelà a tot l'arc mediterrani, entre Nàpols i Múrcia. Però dues figures destaquen per damunt de la resta: Francisco Salzillo, a Múrcia, i Guiseppe Sanmartino, a Nàpols. El darrer és també l'autor del Crist Vetllat de la Cappella Sansevero, una colpidora escultura en marbre blanc de Crist mort. Amb Sanmartino el pessebrisme napolità esdevindrà una escola reconeguda arreu per la seva originalitat i qualitat. Ja en el segle anterior, en el XVII, les figures, originàriament fetes de fang o fusta, van ser substituïdes per figures de fusta articulades i policromades que permetien més mobilitat. La gran innovació arribà un poc després, quan començaren a utilitzar estopa al voltant d'un esquelet de fil de ferro per fer els cossos i mantingueren les extremitats, des del colze i des del genoll, de fang o fusta.

A partir del segle XVIII els napolitans estandarditzaren les mides de les figures a trenta-cinc o quaranta centímetres i van substituir els caps de fusta per caps de fang. Els pessebres napolitans no destaquen només per l'expressió dels rostres i el seu realisme, també per la riquesa dels teixits emprats en les indumentàries (llana, cotó, vellut, seda...), pels materials amb els quals els ornaments, objectes i animals són modelats (cuir, plata, corall, fusta, vímet, escorça...) i per la gran diversitat d'escenes i representacions de la vida quotidiana.

Fins i tot els reis van viure la fascinació pel pessebre. Carles III de Borbó, rei de les dues Sicílies, va ser un destacat promotor del pessebre napolità, creador de la fàbrica de ceràmica Capodimonte, competidora amb l'alemanya Meissem. Intervenia personalment en el disseny dels pessebres i l'any 1760 en realitzà un de dotze metres de llarg, per deu d'ample i per quatre d'alt, on hi havia més de cinc-centes figures humanes i dues-centes d'animals.

La influència del pessebre napolità també és present a Menorca. La trobam en els pessebres de les monges de Santa Clara i del Seminari, en els diorames dels pessebristes de Maó o en els de les cases i cotxeries obertes d'Alaior. Si no tenen ocasió de visitar el museu Sanmartino de Nàpols, molt a prop d'aquí, a la Fundació Bartolomé March de Palma, hi ha extraordinaris pessebres napolitans oberts al públic.