Una tragèdia llunyana i pròxima

Ella descriu d'aquesta manera la seva experiència sobre com es va iniciar tot: "No sé explicar com va començar la guerra. Les coses passen i tu no estràs allí esperant que succeeixin armat amb una càmera. No hi ha cap senyal en el cel, en el vol de les aus, en el decaïment de les plantes. Quins temps aquells en què dos exercits perfectament uniformats es reunien al camp de batalla i, a les nou del matí, sempre que no hi hagués boira o previsió de pluja, s'enfrontaven en sana contesa per comprovar qui tenia raó, és a dir, qui era més fort. En realitat aquest combat noble mai no ha existit. El combat sempre és vil."

Són les paraules de Dalita, però també les de Josep Masanés (Barcelona, 1967) que amb "Jo tenia deu oliveres", va guanyar el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018. L'escriptor es posa en la pell del seu personatge per tal de tractar d'il·lustrar una tragèdia que està passant ara mateix a uns 4.000 kilòmetres de Menorca. Molt lluny, però també molt a prop.

La protagonista s'havia casat amb l'home que estimava, tenia una bona feina de mestra i dos fills preciosos. Tanmateix vivia al lloc i al moment equivocats. La seva experiència personal és la de molt altres dones i famílies. Vides, moltes, que queden en l'oblit i la mort.

Com diu Dalita: "No hi haurà per nosaltres cap hagiògraf que conti les nostres vides, oblidades i menyspreades pels poderosos. Per això escric, dubitativament i desordenada, aquestes paraules. Les nostres paraules. Humils i minúscules. Perquè darrera les grans paraules, dels grans discursos, no hi h més que misèria moral i interessos espuris".

Masanés dona veu a una dona que amb les seves paraules humils i minúscules ens parla no només de la tragèdia de Síria sinó també de la d'Europa i la Mediterrània.