Polítiques culturals

«En els últims temps es parla sovint d'economia del bé comú i de sistemes financers alternatius, es parla de democràcia oberta i participativa, de noves formes de governança, de corresponsabilitat entre les institucions i la ciutadania en la presa de decisions, de la cultura com a dret i de la cultura com a bé comú.» (PdeC de les Illes Balears, segon document, gener 2018, pàg. 12). Aquestes paraules semblen indicar que ens trobam davant d'un canvi de paradigma pel que fa a les polítiques culturals, en les quals el repte rau a resoldre un dels problemes més fonamentals de la contemporaneïtat i que Jürgen Habermas (Düsseldorf, 1929) definia com la contradicció estructural entre el capitalisme (la propietat, el benefici i l'individu) i la democràcia (el col·lectiu, el bé comú).

Les polítiques culturals al nostre país s'han caracteritzat, d'una banda, per l'ús de la cultura com a imatge de país mitjançant grans museus, fires o centres d'art mancats de contingut. Per l'altre, l'estat, les administracions autonòmiques, i les locals, han exercit una excessiva fiscalització dels centres d'art i dels programes culturals, dificultant així la tasca dels professionals de la cultura i perjudicant el teixit cultural. A més a més, hi ha hagut una manca de suport a la producció cultural i una interpretació de la cultura com a "valor afegit", producte facilitador de l'economia turística.

Aquesta mercantilització de la cultura, resultant del discurs neoliberal, ha centrat les polítiques culturals dels darrers trenta anys en aspectes com la racionalització econòmica, la gestió empresarial o la priorització dels resultats en lloc de posar l'èmfasi en els processos. Una cultura centrada a satisfer el mercat està condemnada a ser avaluada en termes principalment econòmics i condueix a una aproximació de baix perfil pel que fa a la producció cultural. Les anomenades indústries culturals o creatives no tenen caràcter comercial, com tantes vegades insistí Alvin H. Reiss (Nova York, 1930 - 2013), pioner de la gestió cultural els anys seixanta i sota la direcció del qual vaig tenir la fortuna de seguir els estudis d'Arts Management a la Nova York de 1990. La professionalització de la gestió cultural no hauria d'oblidar els principis que hi ha darrere de tota política cultural: benestar i cohesió social, excel·lència artística i accés del ciutadà a la cultura.

John Maynard Keynes, un dels pares de l'economia moderna, ja va preveure als anys vint del segle passat que «l'art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, ha de ser enfortit i recolzat per l'estat». La UNESCO mateixa ha advertit que les polítiques culturals han de convertir la cultura en un dels pilars de la sostenibilitat. Al nostre país són les administracions autonòmiques i locals les que suporten la cultura amb un 90 % de les inversions en aquest sector.

En una de les jornades professionals organitzades al voltant del Pla de Cultura es van posar en relleu les línies d'actuació que un futur Institut de les Indústries Culturals de les Illes Balears (IICIB) hauria de desenvolupar en el suport a les empreses culturals, sovint unipersonals i precàries. Es proposaven les següents: formació, assessorament empresarial, potenciació de la cultura digital, internacionalització, recerca i línies de crèdit. Aquesta última, la més substancial, és la que ha de permetre enfortir el teixit cultural a les Illes mitjançant aportacions reintegrables (ajuts econòmics en forma de subvencions i préstecs), préstecs a la inversió i préstecs participatius per a empreses emergents.

És, doncs, mitjançant la recuperació de la inversió en cultura en l'àmbit públic que aquesta podrà escometre la seva missió civilitzadora. Com diu Meritxell Esquirol, analista cultural i professora de la UOC: «La cultura tant pot ser una eina de control social (instrucció) com una plataforma de promoció social (inclusió); és en aquest equilibri i aquesta dualitat que s'ha de trobar el camí que volem.»