Fiol versus Villier

Paco Fiol (Es Castell, 1956) ens presenta un total de 16 escultures de pedra, mentre que Marcel Villier (Barcelona, 1948) participa amb 25 obres damunt paper, 8 escultures i petites creacions que s'exhibeixen en una vitrina. Tots dos, de fisonomia semblant –prims, llargaruts, de cara angulosa, cabells llisos i mirada escrutadora– també tenen en comú la seva particular relació amb el món exterior. De fet, en tenen poca, de relació, ja que no són usuaris d'internet i participen poc en la vida social. Això els manté allunyats de les modes i els corrents artístics, i els permet seguir un camí molt personal que s'evidencia en la seva producció, que ha estat, a més a més, el resultat d'una formació autodidacta. Aquesta singularitat defineix l'obra de tots dos, una obra honesta i franca.

Marcel Villier ens confessa la seva recerca insaciable, cosa que l'ha dut a canviar de temàtiques i a experimentar amb la pintura, l'escultura, el linogravat, el llibre d'artista o el disseny de jocs (observin les peces d'escacs de la vitrina). Tal com li succeïa a Pablo Picasso, li agrada canviar d'estils i temàtiques: «Quan ja has fet un bon quadre, la resta és repetició.» De les 25 aquarel·les exposades, 8 són anteriors a l'any 2013 i repassen les temàtiques més conegudes: paisatges de caire oriental, arquitectures, bodegons o figures. Les 17 restants han estat realitzades enguany. Villier ens sorprèn de nou amb unes obres de petit format delicades, pintades amb vi i aquarel·la, en les quals paisatges urbans són representats mitjançant formes geomètriques. A partir d'un traçat de línies entrecreuades, el pintor construeix un paisatge amb gammes monocromàtiques que ens recorden el constructivisme de Joaquín Torres García, pintor uruguaià que es va instal·lar a Barcelona a finals del segle xix i que va donar al moviment universalista constructiu abast internacional. Faro la, Autopista, Petit poble II nocturn, La capital, o ¿Donde está Wally? són obres carregades d'ironia que ens transporten a l'univers de les formes i els colors de Matisse, Paul Klee o Friedensreich Hundertwasser, referents en la seva trajectòria.

L'escultura de Paco Fiol contrasta amb el dinamisme i la lleugeresa de les escultures de Villier, són escultures de marès i pedra viva d'un marcat caràcter volumètric, estàtic, totèmic. Figures abraçades, venus i deesses mediterrànies sorgeixen de la pedra a cop de maça i cisell. «Mostrar el que hi ha dins sa pedra. No tinc una idea de l'escultura al cap. La pedra, segons la seva forma i la seva textura, em diu què hi ha dintre.» Sols treballa amb una idea preconcebuda quan es tracta d'un bloc de marès. Paco Fiol no és un home de concessions, viu per esculpir la pedra i només es val de la maça, el cisell i una pedra de sílex. No empra electricitat ni productes químics. Les seves obres, austeres i d'una bellesa ancestral, primigènia, expressen aquest culte que Fiol professa a la pedra: «Les pedres parlen, i jo també amb elles. Millor que amb ses paraules, jo parlo amb ses pedres.» Madona pedra, Nasofa pedra o Fada pedra, imatges totes elles femenines, d'una sensualitat continguda, silencioses i solemnes, han nascut en terra menorquina, terra de còdols, macs, talaiots i taules.