Johannes Vermeer

Carles Jiménez15/01/17 0:05

De les nombroses exposicions interessants que aquest any 2017 se celebraran, n'hi ha una de destacable: Vermeer and the Masters of Genre Painting: Inspiration and Rivalry (Vermeer i els mestres de la pintura de gènere: inspiració i rivalitat). Inicia el seu recorregut al Museu del Louvre, després es presenta a la National Gallery of Ireland (Dublín) i acaba a la National Gallery of Art de Washington D.C., on es clausurarà el 21 de gener del 2018. Ja s'han desvetllat els quadres de Johannes Vermeer (Delft, 1632 - 1675) que en formaran part: un total de set obres entre les quals hi ha La lletera, Dona sostenint una balança, Dama escrivint una carta i la seva donzella i Noia del collaret de perles. Enrere queda aquella extraordinària exposició on vàrem poder contemplar vint-i-tres quadres del pintor holandès (el seixanta-cinc per cent de la seva producció) que es van exposar a la National Gallery of Art de Washington D.C. i al Royal Cabinet of Paintings Mauritshuis de L'Haia en els anys 1995 i 1996.

Parlar de Johannes Vermeer és parlar d'un pintor conegut en el seu temps a Delft, la seva ciutat, però oblidat posteriorment. No és fins al 1842 quan el col·leccionista Thoré Bürger el redescobreix i el converteix en un pintor de culte. Vint anys abans Marcel Proust, ja malalt, havia revisitat al Museu del Louvre el quadre Vista de Delft, un quadre que ja havia vist a L'Haia i al qual es referia com «el quadre més bell del món». A l'esquerra del quadre va observar una taca groga en un mur il·luminada pel sol daurat del capvespre. En aquesta taca, que el va commoure enormement, va percebre el misteri de l'art i de la vida, un instant en el temps, la bellesa d'allò senzill i quotidià. En el seu llibre A la recerca del temps perdut, escrit poc després, Proust duu aquesta commoció al súmmum quan el novel·lista Bergotte cau esvaït davant el quadre i mor.

L'obra que ens va deixar Vermeer és molt minsa: tan sols trenta-sis quadres. La majoria d'ells s'exhibeixen a diferents museus del món. El quadre Santa Pràxedes, d'autoria discutida i poc representatiu de l'obra del pintor, va ser venut l'any 2014 a la sala de subhastes Christie's per deu milions de dòlars, una xifra baixa per a aquest autor si tenim en compte que deu anys abans Dona jove asseguda davant del clavicordi va ser adjudicada per 24 milions d'euros a un col·leccionista de Nova York. Aquestes són les dues úniques pintures de Vermeer en mans privades. Amb una producció tan escassa és fàcil d'imaginar l'expectació que qualsevol exposició del pintor genera entre el públic i les garanties que s'han satisfer perquè un museu presti una obra del pintor. La història recent ens recorda com n'és de vulnerable Vermeer, especialment pels robatoris de què ha estat objecte (cinc des del 1971). D'aquests n'hi ha dos que sorprenen per la seva connotació política: Rose Dugdale, filla d'un milionari i activista de la banda terrorista IRA, va ser la responsable del robatori de La guitarrista, el 1971, i de Dama escrivint una carta i la seva donzella, el 1974. La primera obra va ser sostreta de la Kenwood House de Londres i la segona de la Russborough House, a prop de Dublín, juntament amb altres 18 pintures. Totes elles van ser recuperades pocs mesos després i en bon estat. Que l'art és poder, ningú en té cap dubte. Per això ha estat i és utilitzat com a arma política. Però l'art és també identitat, patrimoni i l'expressió d'una manera d'entendre la realitat, la visible i la oculta. Johannes Vermeer, amb la seva pintura silenciosa, d'instants congelats i dones embadalides, fa visible l'invisible, i de les coses més humils en fa una epifania.