Art i cultura popular

Tampoc Roque Joaquim de Alcubierre, director de les excavacions de Pompeia entre 1738 i 1780 sota les ordres del rei Borbó Carles III, va donar importància als grafits que apareixien ací i allà. L'any 2009 el Grand Palais de París va presentar Tag, la primera gran exposició dedicada al grafit.

Cap al 1815 Rodolphe Töpffer, teòric de l'art i educador, va començar a fer novel·les il·lustrades. Goethe de seguida va intuir que aquelles tires de còmic unificarien la cultura moderna. L'art pop, amb Andy Warhol, Roy Litchenstein i James Rosenquist al capdavant, va elevar el còmic a la categoria d'art, i avui els seus hereus, adscrits al moviment anomenat surrealisme pop, exerceixen alhora d'artistes i d'il·lustradors.

També les fronteres entre art i publicitat, nascuda amb la industrialització del segle xix, van ser esborrades amb l'art pop, i així l'art va esdevenir popular. Andy Warhol va arribar fins i tot a ser una estrella mediàtica, com un actor de Hollywood o un cantant pop.

Totes aquestes manifestacions de la cultura urbana i popular (caricatures, grafit, còmic i publicitat) han nodrit l'art modern al llarg dels segles xix i xx, i tenen també una influència determinant en els nostres creadors contemporanis.

L'any 1990 el Museum of Modern Art de Nova York va organitzar l'exposició High and Low: Modern Art and Popular Culture. La mostra analitzava les influències que totes aquestes manifestacions populars havien tingut en artistes com George Seurat, Joan Miró o Pablo Picasso i fins i tot en d'altres com Antoni Tàpies, Cindy Sherman, Barbara Kruger o Jeff Koons. La mostra va tenir una gran repercussió perquè posava en qüestió la concepció tradicional de l'art com a territori pertanyent a la alta cultura, elitista, classista i intel·lectualment privilegiada. La transcendència en l'art, aquella recerca del misteri de l'existència a partir de les emocions i la sensibilitat, resultava ser doncs una reelaboració del vulgar, de l'humor, del quotidià. Prenent la idea de Karl Marx segons la qual els fets de la història apareixen primer com a tragèdia i després com a comèdia, en l'art ha estat a l'inrevés: el que en un primer moment va començar com a comèdia, l'art ho va convertir en tragèdia, misteri i transcendència.

Joan Miró va explorar la poesia i l'inconscient a partir d'un còmic de George Herriman (el pare del còmic tal com el coneixem avui) en el quadre Gos bordant a la lluna (1926). També es va servir d'anuncis comercials per crear un bon nombre d'obres, tal com feien els dadaistes, els constructivistes russos, els futuristes i els cubistes en els seus fotomuntatges i collages. Pablo Picasso va trencar les fronteres entre el retrat i la caricatura a partir de l'any 1904: el Retrato de Gertude Stein (1906) n'és paradigmàtic. Antoni Tàpies va incorporar el grafit als anys cinquanta i Jean Dubuffet va convertir aquests gargots i dibuixos automàtics en una manifestació de l'art brut, l'art dels bogos i els infants.

La creació contemporània està imbuïda d'aquesta visió transversal del fet creatiu i cultural, ja que és a partir de la cultura de masses i de la cultura popular que descobrim què som, qui som i com som. Transformar la comèdia en tragèdia, en quelcom transcendent, requereix però un coneixement sòlid i profund del fet i de la pràctica artística així com una bona dosi de responsabilitat.

Daniel Zerbst. Yes we camp XII.

100x100cm Tècnica mixta sobre tela