Reflexions entorn l'exposició "On són les dones? La il·lusió"

La representació femenina ocupa un lloc tan central en la història de l'art que fins i tot les primeres imatges artístiques van ser maternitats. Les venus paleolítiques o les deesses púniques tanit –com la que s'exposa a On Són les dones? La il·lusió–, representen una de les constants que definiran l'arquetip de dona com a expressió de vida i naturalesa. La fertilitat, sovint representada sense rostre ni extremitats i amb ventre i pits prominents, serà una constant al llarg de la història, tal com posa de manifest la primera sala de l'exposició. Les obres de Biel Calafat, Ivan Jordà o Ricardo Madirolas són clares al·legories a la dona deïficada com a portadora de vida, la que dóna a llum.

Aquesta identificació dona-vida ha estat clau, ja que un dels grans anhels de l'art ha estat conferir moviment, i per tant vida, a l'obra artística. El cos femení ha esdevingut així un dels temes predilectes de l'art, fins al punt que les obres més universals són representacions femenines. Recordem el bust de Nefertiti, la Venus del Milo, La Gioconda, les majas de Goya o les meninas de Picasso. Aquesta representació del cos femení respon també a una tradició fonamentada en la dualitat cós-ment en la qual la dona s'associa a la matèria i el físic, i l'home a la ciència, la cultura i l'ordre. Els atributs físics idealitzats dominen fins al segle xix, moment en què els romàntics inicien la modernitat i amb ella tot un seguit de canvis en l'ideal de bellesa i en els cànons estètics. La segona sala de l'exposició posa de manifest aquesta evolució: una dona que fins al segle xix és expressió de poder, riquesa i feminitat; i una dona contemporània en la qual sovint hi ha presents matèria, figura i sexualitat.

En algunes de les obres exposades es reprodueix l'estereotip de l'home com a subjecte actiu i la dona com a objecte passiu. Freqüentment, en la iconografia tradicional del cos femení el cap i la mirada tenen poca importància. La dona representada evita la mirada directa amb l'espectador i el cap està de perfil o inclinat, en actitud d'abandonament o en somni quan els ulls estan tancats total o parcialment. També a la dona se li pot atribuir una propensió més gran al coneixement interior i a la intuïció que el pintor representa d'aquesta manera i que reforça la concepció del home racional i científic. En qualsevol cas, la model representada actua com a objecte d'art i se li pressuposa la capacitat d'atraure la mirada de l'observador i fer-se mereixedora d'aquesta mirada. Aquest joc és el que determina la relació entre el pintor i la model. El pintor tindrà així el poder de convertir la model en l'objecte de la seva mirada i de recrear la dona a partir del seus desitjos i també de les seves pors.

Aquests estereotips derivats del monopoli de l'home en l'art i de la societat patriarcal van començar a ser qüestionats per dones artistes ja al segle xix, quan algunes es van interessar a construir una identitat femenina. Avui trobem nombrosos exemples de dones artistes influïdes per una noció postmoderna en la qual gènere, sexualitat i percepció del cos responen a un fet cultural i que per tant poden ser redefinits. Moltes d'aquestes artistes utilitzen els seus propis cossos (Marina Abramovich, Sophie Calle, Tracy Emin, Bridget Riley, Laura Torrado, Eulàlia Valldosera, Ana Mendieta, etc.) per reivindicar el cos femení despullant-lo de connotacions sexuals i construir una identitat femenina que no depengui de la mirada de l'home. Algunes arriben fins i tot a utilitzar elements del seu cos com ara la sang de la menstruació o els òrgans interns, en un discurs que explora les qüestions de gènere i el cos com a matèria, i que trenca amb els tabús que fan dels processos naturals de la dona quelcom brut i impur (la lactància, la menstruació, etc.).

El cas recent de la censura d'imatges a xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram en què els mugrons de pits femenins estan al descobert (a Estats Units no està permès enlloc) és molt il·lustratiu; cal tenir present que en altres cultures el mugró no té connotacions sexuals (a l'Àfrica, per exemple). El moviment de protesta a escala mundial a què ha donat peu posa de manifest que l'home i la cultura segueixen sent decisius en la definició dels patrons sexuals, artístics i estètics i que les dones estan jugant un paper important en el procés de canvi de les regles del joc.