Art i valor

Vol dir això que el valor artístic és equivalent a l'econòmic? I per extensió, és el valor social de l'art equiparable a l'econòmic i artístic? I què me'n diuen del seu valor espiritual, sobre el qual ja vaig parlar en un article anterior? Tots ells són valors continguts en una obra d'art que responen a un gran nombre de variables. És mitjançant l'anàlisi i la integració d'aquests valors que podem copsar en la seva totalitat el valor final de la creació artística.

Em centraré avui en les relacions existents entre el valor artístic i l'econòmic per tal d'aportar una mica de llum a tanta confusió, en la qual, per cert, els lobbys de poder (Sotheby's, Christie's, Larry Gagosian, fons d'inversió, etc.) hi tenen molt a veure. Són ells els que estan determinats a fer de l'art pura especulació manipulant els mitjans de comunicació, creant una escissió insalvable entre el seu mercat i el mercat primari, el de les galeries mitjanes i petites, a les quals el 90% del públic hi té accés. El seu objectiu és apostar per una vintena d'artistes (els anomenen «blue chips» com en la terminologia borsària) i crear una demanda que faci apujar els preus. Entre els artistes «afortunats» trobem a Damien Hirst i Jeff Koons. Aquest últim ha batut rècords (no podia ser menys), i el novembre del 2013 va arribar als 58 milions de dòlars. Ens podem preguntar: el seu valor artístic és equivalent a l'econòmic? Evidentment no. Això vol dir que aquesta equivalència no és possible? I tant que n'és! Així ha estat al llarg dels anys, i encara avui és possible. Ens podem remuntar al renaixement, quan el pintor va deixar de ser considerat artesà i va adquirir la categoria d'artista-creador. És llavors quan el valor artístic esdevé un valor afegit que incrementa el valor econòmic de l'obra.

La cotització d'un artista o d'una obra d'art és el resultat d'un consens entre crítics d'art, teòrics, filòsofs, professors, marxants, comissaris, galeristes, col·leccionistes i artistes, que estableixen el reconeixement d'un artista com a tal i quina ha de ser la seva posició. Les galeries d'art jugaven, doncs, un paper decisiu per tal de promoure una opinió pública favorable. Dic jugaven perquè en els últims trenta anys ha aparegut una variable nova en l'equació que ha suposat una canvi significatiu en la valoració econòmica de l'art: la subhasta d'art. Amb les subhastes el mercat de l'art s'ha ampliat i sobretot s'ha fet públic, cosa que ha sotmès l'artista i l'obra d'art a una llei de l'oferta i la demanda que abans es donava en un mercat tancat. Aquesta llei de l'oferta i la demanda ha adquirit un protagonisme excessiu, convertint-se sovint en «el criteri». La compra en subhasta està sovint influïda per les modes, la visibilitat social, i moltes vegades és impulsiva. Empreses com Artprice o Artnet han creat bases de dades que es nodreixen dels resultats de les subhastes i han desenvolupat metodologies economètriques per a quantificar el valor d'una obra d'art concreta. Si bé donen una orientació no contemplen moltes altres variables. La traducció del valor artístic en un valor econòmic passa per el coneixement de l'autor, els seus valors plàstics, l'adequació d'aquests valors a l'entorn cultural i social, el gènere, la tècnica, el format, la raresa, el pedigrí, la conservació, la demanda i d'altres. Així, dues obres de dimensions semblants d'un mateix autor poden tenir preus diferents. Tanmateix, la quantitat de doblers que hom està disposat a pagar per una obra d'art respon a la capacitat d'aquesta per a commoure'l i enriquir la seva vida.

Publicat el 8 de novembre de 2014