TW
0

Publicat el 14 de març de 2015

En les darreres setmanes han tingut lloc a Madrid i Barcelona les úniques fires d'art que se celebren avui a Espanya. A Madrid, entre el 25 de febrer i l'1 de març, van obrir les seves portes ARCO, JustMad, ArtMadrid i La New Fair, mentre que a Barcelona es va celebrar FAMA entre els dies 4 i 8 de març. Si bé ARCO, JustMad i La New Fair són fires exclusivament dedicades a la creació contemporània més avantguardista i experimental, ArtMadrid i FAMA estan més centrades en l'art antic, modern i contemporani d'autors ja reconeguts.

Les fires d'art tenen el seu origen a Colònia –amb Art Cologne (1967)– i a Basilea –amb Art Basel (1970). Aquesta última està considerada la més prestigiosa de totes i es poden adquirir veritables obres mestres, des de Leonardo da Vinci fins a Giacometti. El seu prestigi l'ha dut a obrir sucursals a Miami i, més recentment, a Hong Kong. La de Miami vol ser un centre de referència de l'art llatinoamericà contemporani als Estats Units, mentre que ARCO ja s'està consolidant com un aglutinador de la creació llatinoamericana a Europa. Aquest any, 47 estands eren de galeries llatinoamericanes, 91 de galeries europees i 65 d'espanyoles.

Les fires d'art són una bona eina per prendre el pols de la creació contemporània i del mercat de l'art, que, segons les declaracions de galeristes i organitzadors, sembla que ja presenta símptomes clars de recuperació. Per a una galeria d'art, estar present en una fira –sovint amb costos al voltant dels 30.000€– és un dels principals objectius estratègics, ja que dóna visibilitat i afavoreix els contactes. Des d'un punt de vista econòmic, i segons els galeristes mateixos, amb una facturació anual del 30%, aquestes fires han esdevingut un dels puntals del seu negoci. En aquest sentit, les fires són l'expressió de com el mercat de l'art ha canviat en les últimes dècades, i de com les galeries d'art s'adapten als nous temps i a les noves necessitats. A Espanya, on el col·leccionisme encara no està consolidat, les galeries d'art presenten una distribució geogràfica cada cop més concentrada en ciutats com Madrid i Barcelona. A ARCO, per exemple, del total de 65 galeries espanyoles només tres eren de València, i dues d'Andalusia, Galicia, País Basc o Cantàbria. De les nostres illes hi van participar cinc, i totes elles de Mallorca.

Quin art s'ha pogut veure enguany a ARCO? De nou la pintura ha estat la gran protagonista. Després de molts anys en què es posava en dubte la seva contemporaneïtat, la pintura torna ha dominar l'escena artística i perden visibilitat formats com la fotografia o el videoart. Ha estat una pintura majoritàriament abstracta que en ocasions ha tingut una vocació més decorativa que interpel·lativa i interactiva. Aquest any no hi ha hagut obres polèmiques o escandaloses com altres anys (recorden a Franco dins d'una nevera?). L'únic que ha saltat a les pàgines dels diaris ha estat una obra de Wilfredo Prieto, un artista cubà, que consisteix en un got real mig ple d'aigua (o mig buit, segons es miri) damunt un prestatge. La notícia no era tant això com el seu preu: 20.000€.

Sóc dels que creu que en aquesta societat mercantilitzada posem massa èmfasi en el valor econòmic sense prestar atenció a la intenció, la poesia o el simbolisme de l'art. Però també crec que els artistes, i en especial els conceptuals, més interessats en la idea o el concepte que en l'objecte, sovint acaben fent de l'obra un manual d'instruccions. És el cas del got de Wilfredo Prieto: el seu comprador també adquireix un certificat de l'artista en el qual s'explica com instal·lar-lo i en quines condicions. El certificat esdevé l'obra. Aquests dos fets, juntament amb d'altres, expliquen el distanciament que hi ha entre la població i l'art contemporani. I qui se'n beneficia? Grups socials i econòmics que fan de l'art contemporani una eina de propaganda i d'especulació segons la qual els que no entenem o no ens emocionem amb aquest art som uns ignorants.

Les grans obres de l'art universal, així com les de creadors contemporanis que ja han assolit l'estatus d'obres mestres, si tenen aquesta qualitat d'emocionar i fer-se entendre per elles mateixes.

Wilfredo Prieto, Vaso de agua medio lleno, 2006