Protecció excessiva? - Cartes a n'Eloi (131)

Diuen que la milor i única manera d'aprendre a caminar és caure i tornar-se a aixecar. Comparteix la teoria, però quan és el teu fill qui cau i es rasca els genolls, no pots evitar els dubtes. Tot i així, intent fomentar que siguis tu qui descobreixis les coses, qui obris les portes per saber que hi ha darrere, però a vegades no puc evitar que l'instint proteccionista em guanyi.

Amb açò no vull dir que, si pogués, et posaria dins una vitrina de vidre per a què no et passés res mai. La vida conté de tot, coses bones i altres que no ho són tant, i quan experimentes les dolentes dones encara més valor a les positives. La clau és saber quan t'hem de deixar caure i quan ho hem d'evitar, i crec que ningú no deu tenir la fórmula màgica per resoldre aquest dubte.

SALVANT LES DISTÀNCIES, el dubte sobre els límits de la protecció es poden traslladar a altres àmbits de la vida. El territori, la llengua, els símbols, els productes locals... Quin és el límit de la protecció? Si deixam que caiguin, quin d'aquests àmbits seran capaços d'aixecar-se solets i seguir caminant? Les pelades als genolls curen ràpid amb un poc de cristalmina (ai, aquells temps en què ens curàvem amb mercromina i competíem per veure qui duia els genolls més vermells!). Hi ha ferides, en canvi, que tenen difícil tractament. El territori és sensible, com ho és la llengua. Ón posam, idò, el límit de la protecció? Hem de trobar l'equilibri entre la vitrina de vidre i la desprotecció total. Un difícil repte.

Mentre la societat cerca resposta a aquest desafiament, jo seguiré actuant segons allò que el sentit comú ens dicti a ta mare i a mi. No renunciaré mai a protegir-te si açò vol dir repetir cada dia aquell moment al sofà, asseguts un al costat de l'altre. Passo la meva mà per darrera el teu coll i t'abraço per l'espatlla, i tu, poc a poc, et deixes anar i et recolzes en mi. La teva germana també comença a descobrir aquests moments, i si açò és sobreprotecció, benvinguda sigui!